L’altre dia em va passar un cas ben curiós. Anava caminant a un pas més aviat lleuger quan, de cop i volta, una persona al bell mig de la plaça em va aturar.
Em va preguntar si sabia on podia comprar fruita seca. Era una persona força gran i semblava neguitosa. Tenia els cabells canosos, ben blancs, i portava un abric dels d’abans, una bufanda blau marí de llana força gruixuda, unes sabates polsoses i un bastó per caminar. La seva veu era més aviat ronca, fins i tot un xic aspra, però alhora molt nítida i ferma.
Suposo que, veient la meva cara de sorpresa, es va decidir a preguntar-m’ho per segon cop. Li vaig demanar què volia dir amb això de la fruita seca; certament, m’havia quedat força descol·locat. Per a mi no és habitual que una persona desconeguda m’aturi un diumenge d’hivern al matí, al mig de la plaça. Vaig mirar al meu voltant i vaig comprovar que, efectivament, estàvem sols. La plaça, normalment, està buida sempre, deserta.
Jo tenia molta pressa i li vaig contestar que era diumenge i que les botigues estaven tancades. Em va mirar amb aquells ulls grisos, pàl·lids i entelats, i em va dir:
—Demà estaran obertes les botigues?
Realment no em podia creure que em fes aquella pregunta.
—I és clar que no! —li vaig contestar tot fent un pas endavant per seguir el meu camí.
Em va agafar suaument la màniga del jersei, com si volgués evitar que marxés, i em va tornar a preguntar:
—I demà passat?
La meva cara de sorpresa encara es va exagerar més.
—I és clar que no! —li vaig tornar a dir.
Però no va retirar la mà de la meva màniga i va insistir:
—I l’altre?
De cop vaig notar com la meva paciència estava a punt d’acabar-se i vaig exclamar:
—No, no estaran obertes ni demà, ni demà passat, ni l’altre ni el següent. Només obren els dissabtes a la tarda!
En aquell precís moment va retirar la mà de la màniga del meu jersei, va deixar caure els braços i les espatlles, va assentir amb el cap i va començar a caminar a poc a poc en direcció oposada.
Jo no entenia res. Tothom sap que la dotzena de botigues que hi ha dins de la ciutat només obren els dissabtes a la tarda. Com podia ser que aquella persona ho ignorés?
Vaig començar a caminar altre cop, però, sense adonar-me’n, les meves cames em van portar al seu costat.
—Esperi!
Li vaig mirar la cara i vaig continuar veient les mateixes faccions que havia vist abans, els mateixos ulls, el mateix abric i la mateixa bufanda blau marí gruixuda, i li vaig dir:
—Només obren els dissabtes a la tarda, però si necessita alguna cosa abans, pot agafar el bus gratuït que passa cada dues hores per aquí al costat i el portarà al lloc on són totes les botigues.
Li vaig remarcar que el bus era gratuït i que el pagaven els mateixos comerços, perquè les persones que no poguessin o no volguessin desplaçar-s’hi amb vehicle particular hi tinguessin accés. També li vaig explicar que, gràcies a la pressió exercida per l’ajuntament, els propietaris dels centres comercials deixaven obrir les botigues de dins de la ciutat els dissabtes a la tarda, tot i que dos centres comercials ja havien amenaçat de marxar si alguna botiga de dins de la ciutat obria en un altre dia. Davant del problema que podia comportar la manca de subministraments, l’ajuntament no s’atrevia a garantir fins quan podrien obrir les poques botigues que quedaven o si haurien de tancar definitivament.
Per últim, li vaig dir que anés amb compte, ja que pels carrers gairebé no hi voltava mai ningú i no era massa segur que s’hi quedés molta estona.
Em va mirar altre cop amb aquells ulls que recordaré sempre i amb la seva veu ronca, un xic aspra, però tan nítida i ferma, i em va dir:
—Adeu, jo ja no puc viure en aquesta ciutat trista, avorrida, grisa i buida, on les persones sols surten de casa per anar a la feina, no surten a passejar, a parlar amb els veïns, a jugar amb els nens, o simplement a gaudir de la companyia de la gent.
En aquell moment la cara se’m va glaçar. Aquelles faccions, aquella veu… Acabava de recordar qui era la persona que tenia al davant, en quina època havia tingut responsabilitats polítiques a l’ajuntament i quina havia estat la seva postura respecte a les decisions de crear grans superfícies comercials fora del nucli urbà de la ciutat.
Em vaig acomiadar i me’n vaig anar amb aquella sensació d’impotència, que ben segur tots hem sentit sovint: havíem fet tard, altre cop, i ens havíem convertit, efectivament, en una ciutat trista, avorrida, grisa i buida, a un pas d’esdevenir una ciutat fantasma sense rumb.
Jo tampoc hi vull viure.
Jordi Alsina i Aubach