Iñigo Domínguez comença el seu escrit Mirades lascívies així: “La setmana passada el Ministeri d’Igualtat va publicar una enquesta sobre la violència conta la dona. En la pàgina 181 hi havia quelcom cridaner. s’incloïen com assetjament sexual les mirades insistents o lascívies. Fins ara el pensament no és punible per la justícia humana. Demà, Déu dirà. La impunitat legal no significa que les conseqüències dels pensaments lascius no tinguin conseqüències negatives en els qui els fabriquen i el seu proïsme.
El que entra pels ulls arriba al cor. Per això és molt important que siguem selectius a l’hora de deixar entrar les imatges. Jesús ens alerta: “La llàntia del cos és l’ull. Per tant, si el teu ull és bo, tot el cos tindrà llum. Però si el teu ull és dolent, tot el cos estarà a les fosques. Si, doncs, la llum que hi ha en tu és foscor, com serà de gran la foscor?” (Mateu 6: 22,23). Sense deixar el tema de l’ull, Jesús segueix dient: “Si el teu ull dret et fa caure, arrenca-te’l i llença’l lluny d tu, perquè et val més perdre un dels teus membres que no pas que tot el teu cos sigui llençat a l’infern” (Mateu 5: 29).
L’ull hi juga un paper primordial en la qüestió de l’adulteri. El rei David, ociós, donava tombs per la terrassa de palau. Es fixa en una dona de bon veu que es banyava. La desitja. La fa portar a palau i jeu amb ella. El fet no és innocu als ulls de Déu. El fill de l’adulteri mort i els problemes familiars no són pocs. Avui no cal allitar-se amb una dona pe cometre adulteri. Jesús va més enllà del contacte carnal per cometre’l, quan diu: “Tot aquell que mira una dona per cobejar-la ja ha comés adulteri amb ella en el seu cor” (Mateu 5: 28).
La Fiscalia General de l’Estat i els experts que analitzen el consum de pornografia entre els més joves veuen una porta oberta a la violència sexual. L’Institut Nacional d’Estadística confirma que el 2019 va augmentar un 28,8% el nombre de menors condemnats per delictes sexuals.
El psiquiatre Enrique Rojas considera la pornografia una epidèmia: “La seva difusió és frenètica, i això converteix la dona en objecte de plaer. Més del 80% dels joves veuen pornografia gairebé diàriament. Citant ABC News (2019) la pornografia comença entre el 6 i 7 anys i els marca per tota la vida. Es converteix en un record inesborrable. El prestigiós psiquiatre segueix dient: “Educar la intel·ligència, els sentiments, i la voluntat. Avui l’educació sexual dels nens està en mas de la pornografia. Després continua en els adolescents i més tard amb els joves que queden atrapats durant anys aquells menors. La pornografia és una mentida sobre el sexe. I això allunya de la felicitat”.
Vivim en una societat de tradició catòlica més que cristiana, encara que sovint es confonen els termes. Es considera el folklore catòlic com sinònim de fe cristiana. Hi ha molts col·lectius culturals que per mimetisme confonen tradició per fe. Quan preguntes algú: “¿Creus en Déu?” La resposta més comuna és: “Soc creient no practicant”. Deixo al lector la interpretació d’aquesta resposta. El cert és que l’ètica cristiana ha desaparegut d’una societat que s’autoproclama cristiana i que per no desentonar fa com tothom: Assisteix a actes religiosos perquè la tradició ho exigeix. El cristianisme de tradició no serveix perquè l’ètica cristiana tregui el nas per un forat. Paraules boniques, moltes. Fets, ben pocs.
El fet que l’Institut Nacional d’Estadística digui que el 2019 els delictes sexuals comesos per menor s’hagin incrementat un 28,8% significa que quelcom falla en la educació dels fills en una societat que es qualifica de cristiana. El psiquiatre Enrique Rojas avergonyeix els pares quan afirma: “Avui, l’educació sexual dels nens està en mans de la pornografia”. Molts pares, massa, deleguen a l’escola perquè s’encarregui de fer la tasca que els correspons a ells fer. I així van les coses. Informar no és educar. “Instrueix el noi concernent el seu camí i quan sigui vell no se n’apartarà” (Proverbis 22: 6). Aquest proverbi ensenya de manera general els pares la responsabilitat que tenen d’educar els seus fills en el camí de la virtut perquè es converteixin en persones de bé. Que des de la infantesa, adolescència, joventut i edat adulta es comportin educadament en les diferents situacions en que es trobaran en el llarg del camí de la vida.
Moisès, preparant els israelites per quan entressin en la Terra Promesa, els diu: “Estimaràs, doncs, el Senyor el teu Déu, i guardaràs els seus preceptes, i els seus estatuts, i els seus judicis i els seus manaments, tots els dies” (Deuteronomi 11: 1). Dirigint-se directament als pares, els diu: “I ensenyareu als vostres fills” (els seus preceptes, i els seus estatuts, i els seus judicis i els seus manaments), “parlant-ne quan t’asseguis a casa teva, i quan caminis pel camí, i quan t’ajeguis ,i quan t’aixequis…” (Deuteronomi 11: 19-21). Gran és la responsabilitat dels pares.
Prendre’s seriosament l’educació espiritual dels fills repercuteix favorablement en el seu benestar i en el de la societat. Avui el país necessita urgentment pares responsables disposats a ensenyar els seus fills a ser temorosos del Senyor.
Octavi Pereña i Cortina