En plena crisi del govern de Catalunya, o sense, em pregunto si hi ha algú que faci autocrítica de les seves accions tant si tenen conseqüències privades com públiques.
Em temo que es tracta d’un esport que el practica molt poca gent, ja sigui per ser d’alt risc o per tractar-se d’un molt selecte exercici de minories. En canvi la competició de responsabilitzar els altres de les nostres errades té tants federats que omplirien desenes de Palaus Sant Jordi.
Si intentem trobar les causes de tot plegat haurem d’acudir al nostre sistema educatiu, a la prioritat de valors imperant a les famílies del món occidental que és on realment rau la base de la nostra manca de civisme al carrer o en els afers públics en general. Suposo que educadors, sociòlegs i psicòlegs tindran molt més a dir que jo alhora de buscar solucions però al meu entendre és un problema de base tant de persones aïllades, com de famílies i col·lectius de tota mena.
Com que tot ho fem bé no vam ser actors transcendents en el moment de redactar malament el nou Estatut del 2006 ni de no pactar-ne un bon embolcall polític, de no legislar durant deu anys una llei que emparés la immersió en català, d’aturar el 2017 la declaració d’independència treballada i patida per la societat civil durant el referèndum, del trencament del govern del 52%, de… i com que no som responsables de res deu ser que les coses passen per encanteri o per l’alineació desfavorable del sistema planetari.
I si passem a l’altre costat de la clamor que és des d’on continua la repressió a 4.200 partidaris de la democràcia i la llibertat, tampoc són responsables de les clavegueres de l’Estat, de la degradació de la democràcia i de l’economia, de l’actuació violenta de les polícies i de la manipulació de la justícia. En resum: com que tot ho fem bé podem continuar contemplant-nos el melic de forma indefinida.
Josep-Maria Currià
ANC Lleida