En qualsevol cantonada hi pot haver una sorpresa amagada. El nostre cos necessita ajuda per fer llargs desplaçaments. La ment, però, es pot desplaçar fins on li vingui de gust, fins i tot fins llocs on només hi pot arribar ella.
Aquest matí, com que encara no puc anar més enllà de caminar més o menys de pressa, havia pensat anar a Agramunt, a la fira del torró i la xocolata a la pedra. Ja fa una pila d’anys que, aquest viatge ha esdevingut una tradició que vull mantenir. Són molts anys de córrer entre les poblacions d’Agramunt i les Puelles. 10 km pràcticament plans amb anada i tornada pel mateix lloc.
En arribar, davant l’escola on hi ha els punts de sortida i arribada, en una de les samarretes de record hi posava que era la 33a edició. Quan ho he llegit, m’han vingut tants records a la memòria …! Érem poquets els que hi participàvem els primers anys, però, de llavors, l’amistat que hi va néixer entre nosaltres encara es manté avui. Aquells deu quilòmetres de suor i esforç compartit, aquelles mirades de complicitat quan ens creuàvem per la carretera, l’intercanvi de felicitacions després de travessar la línia d’arribada, han deixat una empremta inesborrable als nostres cors. I això es nota quan ens retrobem.
Avui, ja no és així. Nosaltres, els corredors de llavors, voltàvem, corríem i ens retrobàvem per tot Catalunya. Així n’érem d’addictes a les curses. Avui, arriben, corren i marxen. Ja no es viuen les curses com llavors. I és una llàstima!
Avui, no he corregut. Avui he volat entre records entranyables de fa trenta-tres anys i 10 quilòmetres.
Bona nit, gent bona!!
JOAN RAMON BUIXADERA