El 20 de desembre de 2002, l’Assemblea General de l’ONU designà el 23 de juny com el Dia de l’Administració Pública. Aquest és un sector important com agent econòmic, amb famílies (economies domèstiques) i empreses privades i caldria una major interrelació entre aquests.
A compte d’aquest dia, cal recordar que als temps en què molta gent deixava d’estudiar per dedicar-se al totxo i guanyar més diners que amb estudis, la gent empleada al sector públic era menystinguda (per enveja per la seva incapacitat i valentia per afrontar unes proves d’accés). Amb la crisi, s’intensificà la mala fama del sector públic, atiada per periodistes, empresaris, gent envejosa i polítics (aquests per privatitzar i col·locar la seva gent).
Llavors tothom culpà el funcionariat de la crisi per desviar l’atenció sobre la corrupció política, i començaren les retallades salarials i socials (molt intenses a l’Administració catalana). La precarietat continua en el camp social i el sector públic, tot i estar solapada per altres ‘interessos’. Però la classe política catalana està a temps per canviar el camí i semblen albirar-se esperances; cal recuperar el perdut, sortir del foc creuat, pensant que la majoria de personal del sector públic hem entrat majoritàriament a treballar amb sacrificis personals i proves de resultat incert, hem continuat treballant enmig dels tripijocs polítics.
Cal recuperar la part de salari retallada fa 8 anys, les pagues extres endarrerides, reposar llocs de treball allà on veritablement calgui, agilitzar la mobilitat voluntària i la promoció professional, impulsar les noves tecnologies, demanar mínimes titulacions acadèmiques pels grups professionals inferiors, fusió de cossos (com a l’Administració de Justícia), etc. Esperem no s’al·legui ‘falta de diners’, assumir responsabilitats i prioritzar recursos públics allà on justament calgui i no per altres ‘interessos’.
Toni Yus Piazuelo