SALVEM ELS NÍNXOLS DE “SANTA CECÍLIA” (1)

Ens apropem a una altra celebració de les diades de Tots Sants i de Difunts. Diades de nínxols i tombes en el trist recinte ‘humit i gras’ de l’intimista poema de Màrius Torres, que no són com els altres llocs. Són espais prenyats de memòria viscuts com a ‘llasts de records’ materials o immaterials dels traspassats, que evoquem any rere any davant d’una làpida perquè el dol no s’enquisti i per no caure en el desert torbament existencial de l’ànima ni en el buit transcendent de l’oblit absolut.

         Doncs bé, conseqüents amb el respecte a aquest sentiment de dol que perdura generacions enllà, envers els qui hem perdut i han deixat d’ésser, esperem de les autoritats municipals que avui n’assumeixen responsabilitats sobre el recinte funerari de Santa Cecília que tinguin ben palès que, en definitiva, els nínxols obrats en la senzilla, sòlida i versàtiltècnica constructiva típica de la tradició mediterrània de la volta catalana rebaixada de maó de pla, ara amenaçats d’enderroc per presumpta ruïna parcial tècnica, econòmica, etc., a més a més de memoria, són tambépatrimoni, i per això els han conservat en els cementiris homòlegs delPoble Nou de Barcelona i en l’emblemàtic pavelló dels Pòrtics delGeneral de València, obrat també a finals del segle XIX amb disposició biunívoca de pòrtics i nínxols adossats de maó de pla, actualment restaurats. Perquè conservar i restaurar els nínxols és convertir el dol també en patrimoni, per perpetuar-ne la memòria. És a dir, conjuminar i harmonitzar patrimoni cultural ‘material’ (arquitectura de necròpoli, art funerari, nínxols, tombes, panteons, sarcòfags, monuments,…) amb el patrimoni cultural ‘immaterial’ (usos, costums, ritus, pràctiques, conductes… relacionades amb la cultura de la mort), salvant de l’oblit la varietat cultural d’expressions i d’espais funeraris que han acompanyat el gènere humà des de temps llunyants en cada contrada i en diverses èpoques.

         Tant costa d’emmirallar-se en el que han fet aquests dos cementiris germans? Perquè, aquesta era, si més no, la voluntat del propi arquitecteRamon Portusach i Barrató quan precursorament entenia que l’arquitectura és sintaxi, és organització d’espais, i en conseqüència va construir i posar en valor de ‘forma unívoca’ galeria porxada i nínxols, és a dir, patrimoni i memòria, com a metàfora de la frontera o llindar entre la vida i la mort. Jo no m’imagino una galeria del segle XIX i uns nínxols prefabricats de formigó pretesat del XXI mútuament adossats i interdependents. Quin valor històric i estètic representaria un nyapsemblant? És això el que es vol donar a entendre quan es parla emfàticament de ‘mantenir l’estètica original’ dels nínxols? No caiguem en el parany d’un llenguatge confús i ambigu, com els estrafolaris relats o notes de premsa servides en comptagotes per confondre la ciutadania amb subtils subterfugis: que si ‘ruïna tècnica només de caixes funeraries’; que si ‘conservació global’; que si ‘reconstrucció’; que si ‘rehabilitació’; que si ‘mantenint l’estètica original’, o bé ‘el disseny’; o ‘l’estructura actual’,etc. I preguntem-nos què s’hi amaga en el rerefons, per bé que hom intueix que s’hi mou un tacticisme polític infeudat per interessos altres que els merament culturals.

         Quan s’agafaven els responsables a que era més barat construir de nou que restaurar o reparar, ¿tenien en compte comptabilitzar el cost de la càrrega, transport i descàrrega a abocador d’un ingent volum de 1.156 tones de runa ceràmica generada per la demolició prèvia dels quatre massius blocs amb 760 nínxols presumptament ruïnosos emprant mitjans mecànics, movent-se arriscadament dins d’espais constrets en sandvitx,molt limitats a banda i banda, per tal de disposar de prou sòl funerari on col·locar els nous de trinca encabits en una estructura de cel·les de formigó pretesat, o el seu equivalent d’exigir 73 camions de 16 tones per al transport de runam fins abocador?

         D’altra banda, operació d’enrunament força delicada, costosa i que requereix també de la necessària mà d’obra manual per al molt sensible i trasbalsador tràfec previ que comporta d’exhumacions i reinhumacions, i que malauradament sovint esdevé desordenat i caòtic, a més del cost de retirada i emmagatzament de làpides i objectes sagrats, així com l’endreçat final de l’entorn més o menys malmès. I no diguem si, a més, es vol preservar del desplom i la ruïna estructural, el valor patrimonial i cultural indiscutible de la preada tirallonga de pilastres i arcades de les galeries porxades i aleshores cal afegir-hi el cost de les bastides per evitar-ne el vinclament elàstic en horitzontal dels esvelts pilars verticals encastats només a la base i el seu desplomament per augment de la tensió de ruptura i subsegüent desestabilització i deriva d’arrossegament per efecte dòmino, mentre es practica l’enderroc dels blocs de nínxols existents en què estructuralment se sustenten i agermanen.

         De tot això, i de la greu infracció que la corporació municipal pot cometre en violar el principi legal de la preservació de la unitat prediald’un conjunt arquitectònic de valor patrimonial i memorial, en sequirem parlant, doncs, en un pròxim article.

Santiago Suñol i Molina

santiago.sunyol@hotmail.com

SALVEM ELS NÍNXOLS DE “SANTA CECÍLIA” (2)

Generalitzant sobre els nostres temors exposats en l’anterior article envers l’enderroc dels blocs de nínxols sota els pòrtics de Santa Cecília, jo crec que, quan una cosa està bé, no s’ha de tocar, no s’ha de gaudir en la destrossa del que han fet i ens han llegat els de les generacions que ens han precedit i que van viure per a nosaltres, de la mateixa manera que nosaltres vivim per les que vindran, ja que, com deia Pere Crisòleg, bisbe de Ravenna, ‘ningú no viu per a ell mateix’. I és per això que, en el cas present, ens dol que gairebé tres centenars de titulars afectats, ara puguin ser-ne desposseïts dels seus drets funeraris familiars disfrutats durant entre 110 i 136 anys, atès que de prosperar l’enderroc no els podrien llegar als seus descendents. De passada, pel camí perderíem també l’etimologia, l’origen i la filiació lingüística de mig miler de primers i segons cognoms que s’apleguen a partir de les làpides dels frontis, amb una gran diversitat de llinatges lleidatans i/o forans de difunts arrelats al nostre àmbit local ique hi foren enterrats entre 1881 i 2016, riquesa genuïna onomàstica, patronímica o d’ètims irrenunciable, rememorant el desig de Màrius Torresquan deia això al llindar de la mort: ‘Jo vull la pau però no vull l’oblit’.

         Si el sòlid i compacte entramat reticular de l’obra de fàbrica ceràmica actual és enderrocat i substituït per un encaixonat de nínxols en mòduls autoportants de formigó prefabricat amb baix nivell de porositat en comparació a la ceràmica, i que a més exigeixen un sistema artificial de filtració i d’evacuació dels subtils fluids emanats dels cossos en trànsit vers el no res, a banda de restar sotmesa l’estructura al risc d’una més ràpida ruptura per l’aparició normal de factors de microfissuració, deguts a les discontinuïtats inherents a aquest tipus de material i d’estructura, de segur que el termini de la vida útil no arribaria en un futur immediat ni de bon tros a la meitat del que ha tingut i encara té fins ara la fàbrica ceràmica existent.

         Tan senzill com aquell sentiment tan humà que allò que posseïm només ho estimem i valorem quan es tot sencer, sense trossejar; tambél’unívoc binomi nínxols-pòrtics és una indiscutible unitat estructural arquitectònica, compacta i indestriable des del seu mateix origen en projecte i execució d’obra, tal com es desprén de la primera reclamació de data abril de 1881, per part del contractista Ramon Tarragó, que l’havia obrat i a qui se li negà l’abonament d’obra executada en escreix de 13 nínxols més dels que deia la subhasta per entendre que en el preu unitari pressupostat de 72 pessetes per cada nínxol ja s’hi incloia a més dels nínxols pròpiament tals, les parts alíquotes per la galeria porticada, teulada, cel ras i paviment de galeria i murs de tancament segons va sentenciar l’arquitecte provincial d’aleshores, Celestí Campmany i Pelliser, en data 12 del mateix mes i any, atès que sense aquestes altres alíquotes col·laterals de construcció ja n’hi havia prou amb un valor unitari exclusivament de nínxol de 42,90 ptes.

         I al capdavall, si el conjunt dels quatre blocs de nínxols porticats designats amb les lletres A, B, F i G del departament funerari de Santa Cecília, juntament amb les seves respectives galeries de pas adossades a les façanes de frontis dels al·ludits blocs, amb llurs pilastres, arcades, capitells i entaulaments, no són pas dos elements independents, aïllats i separats, sinó que formen una unitat predial i arquitectònica de totes totes, evident tant fisica, constructiva i estructural, com funcional, a més d’històrica, artística, patrimonial, paisatgística i memorial, composta de dos cossos inseparables, i per tant mútua i unívocament interdependents en assentament continu, d’acord amb la doctrina i els principis en què es va inspirar la jurisprudència respecte a la institució de la unitat predial en virtut de la sentència del Tribunal Suprem de 10 de maig de 1991, es va determinar no vinculants els informes tècnics municipals de ruïna parcial en immobles que constitueixen una unitat constructiva o un conjunt arquitectònic si una part o cos del mateix arrossega i posa en risc la subsistència de l’altra part o cos restant, doctrina que també recull i acredita l’article 258 del text refós i Reglament de la Llei Catalana d’Urbanisme del 2006.

         No crec, doncs, que després de tots aquests advertiments i d’altres d’anteriors oportunament manifestats, el bon seny de la nova Paeria s’arrisqui a transgredir un principi tan diàfan consagrat per la jurisprudència i recollit per la pròpia Llei d’Urbanisme. I ens plauria una declaració institucional i competent al respecte per tal de tranquilitzar els efluvis immaterials de l’ànima de quasi tres centenars de potencials damnificats. I tant de bo que es fomenti d’ara endavant, la participació activa ciutadana en el bon ús dels espais funeraris a través de rutes culturals i turístiques, així com amb projectes pedagògics sobre la cultura de la mort, ja que de fet es part de la vida.

Santiago Suñol i Molina