EL CATÀLEG DE BÉNS DEL POUM A ‘SANTA CECÍLIA’

         Amb data del passat 30 de gener la Paeria va penjar a la xarxa el nou catàleg de béns protegits del POUM, on es relacionen i descriuen, entre molts altres, tots els conjunts arquitectònics que gaudeixen d’un determinat nivell de protecció, fixant quins elements són de manteniment obligat i quins altres són susceptibles de ser modificats, establint-ne criteris de regulació de les intervencions possibles al respecte.

         Bé, encuriosit a la vista de l’anterior, no vaig poder estar-me de donar un cop d’ull a la fitxa de codi 045.02.CAcorresponent al conjunt del departament funerari de Santa Cecília, ara subjecte a les resolucions del recent decret d’alcaldia del BOP de 30 de gener d’enguany sobre ratificació de la declaració de ruïna perimetral de les seves parets de nínxols A, B, F i G, les primeres aixecades a partir de 1882 sobre terreny de les antigues hortes de la zona popularment coneguda com ‘El Garrut’, cedit i beneït a l’octubre de 1867 pel baró de Casa Fleix, Enric d’Hostalric.

         D’antuvi no hi consta la data d’inclusió del recinte al catàleg de BPU ni la d’entrada en vigor, per tant ignorem si part dels elements que el componen, com ara nínxols i llotges o galeries porticades ara afectades per la declaració de ruïna, estan o no emparats pels sistemes de protecció urbanística previstos. D’altra banda, sorprèn que en descriure’l com de planta quadrada es digui que en els murs perimetrals de tancament hi recolzen columnes de nínxols amb quatre fileres en alçada, quan són en realitat de cinc des del seu centenari origen, confusió que em mena a malpensar que la catalogació només ha estat conformada de cara al futur, és a dir, un cop consumades i efectives les modificacions i reformes a introduir arran de la declaració de ruïna, entre les quals la supressió de les últimes fileres de nínxols de les quatre parets afectades suara esmentades, segurament sota la falsa creença que per estar sota teulat solen ser les més danyades per filtracions d’humitats, ja que per a les 77 columnes estudiades de les parets A i B, les fileres de nínxols del capdamunt de tot resulten tenir actualment un percentage de desús absolut del 63,6%, gairebé el mateix que la mitjana d’un 64,3% dels altres 308 nínxols restants a alçària inferior.

         I corrobora aquesta intenció d’anticipar-se posant el carro de la catalogació davant dels bous del procés de ruïna, enderroc i reforma, quan s’afirma literalment que ‘caldria mantenir [les llotges perimetrals] al completar-se la reforma’,atès que dissortadament el valor patrimonial del conjunt l’entenen reduït els autors de l’inventari en exclusiva a que els parterres amb mausoleus i panteons de les illes de gespa, únics béns rellevants al seu parer, siguin capaços d’articular-se amb les galeries porticades de l’entorn, les quals, per cert, en lloc es diu que només n’hi ha cobrint la meitat dels quatre costats del recinte quadrat, així com tampoc que tenen intrínsecament un valor arquitectònic i històric inqüestionable en tractar-se d’una estructura llavorada testimoniatge d’una època i d’una autoria determinada que tanmateix es negligeix, lade l’arquitecte municipal Ramon Portusach i Barrató (1846-1915). Llotges o galeries obertes obrades al mateix temps que els blocs de nínxols i que els primers enterraments entre els anys 1882 i 1907, emprant carreus de pedra calcària natural de les pedreres d’aleshores en la partida lleidatana d’Astor, de gra fi homogeni i compacte, i sense coquera, tot formant una llarga tirallonga de pilastres amb llavorats capitells, que sostenen arcades i tot el ric entaulament d’elements ornamentals de frisos, cornises i voladissos, que fan de coronament i configuren les façanes de les quatre galeries així porticades, que adossades interiorment a les parets dels nínxols, esdevenen no tan sols amb funcions d’embelliment i protecció del trànsit de visitants, sinó també béns d’un valor historicoartístic respectable que cal preservar.

         I encara hi podríem afegir altres dèficits, com ara el de no donar les coordenades UTM dels quatre vèrtexs que defineixen el quadrat del departament, i en parlar de façanes de parets amb nínxols disposats en forma de retícula, tampoc no haver fet ni la més mínima al·lusió a la configuració original d’aquests, obrats seguint la tècnica constructiva típica de la tradició mediterrània de la ‘volta catalana rebaixada de maó de pla’, estructura sòlida, estable i consolidada universalment coneguda i ara també en tràmit de declaració com a patrimoni universal pel fet de ser una tècnica senzilla, ràpida d’executar, lleugera, econòmica, segura, versàtil, adaptable i de mínima secció, que no utilitza ferros ni forjats de formigó, i la trobem ampliament utilitzada arreu des de fa sis segles tant en la construcció popular de sostres, cobertes, escales, nínxols, etc., com en la monumental de palaus medievals o edificacions de l’arquitectura industrial del segle XIX.I així tenim, per exemple, l’arquitecte valencià Rafael Guastavino (1842-1908), que fou el gran difusor de la volta tabicada de maó pla als Estats Units on hi va construir 360 edificis a Nova York, un centenar a Boston i altres a Baltimore, Washington o Filadelfia. Bé, això és el que ens deixarem perdre si a la fi s’enderroquen íntegrament els blocs de nínxols, incloses doncs tant les caixes amb voltes cobrint el buit interior com les d’embocadura o obertura en façanes o panys de paret del frontis, encara que d’aquests últims s’en faci, com semblen voler, una barroera imitació prefabricada de la volta catalana original.

         Finalment ens resta destacar que el nivell de protecció escollit per a preservar i/o revaloritzar els valors dels béns i elements que componen el conjunt arquitectònic de Santa Cecília és el 3-Parcial, aplicable a BCIL i BPU, tot i que el desitjable i més escaient hauria estat el nivell 1-Integral de protecció total, també aplicable a BCIL i BPU, segons el qual d’acord amb allò que determina la llei la protecció s’estén a aquells béns que s’han de mantenir íntegrament, amb especial respecte de les seves característiques específiques i dels elements o parts que els componen, i que atenent als seus valors arquitectònics, escultòrics o històrics formen un ‘tot indivisible’, el que en jurísprudència (STS 14476/1991) es coneix com una ‘unitat predial’, en el nostre cas l’indissoluble binomi de nínxols de volta rebaixada de maó de pla i llotges obertes porticades limitades per pilastres i arcades, metàfora respectivament de ‘memòria i patrimoni’, en què només es permeten actuacions de restauració i consolidació que no malmetin, perjudiquin o desvirtuïn els béns.

         Però malauradament no ha estat possible així i ens ha tocat conformar-nos amb l’inferior i més restrictiu grau o nivell 3-Parcial, que afecta sobretot a l’estructura tipològica de només alguns elements del conjunt de béns i que exteriorment es manifesta o reflecteix en la disposició per al ‘manteniment obligat’ de la seva composició original dels que són comuns en un immoble, per bé que sense excloure’n alhora la possibilitat d’exercir ’actuacions de rehabilitació’sempre que es mantingui la seva contextura original. I vet ací alguns dels que podrien ser aquests elements (i poso entre parèntesi a tall d’exemple el percentatge del nombre d’unitats en cada cas pel que fa al total de nínxols dels blocs A i B, fins a 385 i únics estudiats): el perfil dels frontis en panys de paret de nínxols, sense canviar-ne el reticulat que divideix el pla de façana en quadrats de la mateixa mida; l’obertura de cada nínxol amb la corresponent volta rebaixada de maó de pla; els elements volats de l’entaulament que corona llotges i pòrtics de pilastres i arcades, com ara cornises, ràfecs i desguassos d’escolament d’aigua de pluja; els paviments dels passadissos de trànsit en galeries, avui molt malmesos; els elements de manyeria o serralleria com marcs metàl.lics encara útils (16,6%), rovellats (16,6%) o sense (66,8%) en tanques vidriades (14,3%) o no de làpides, inclosa una barana o reixa metàl·lica en el nínxol núm. 265; els elements ornamentals originals, bé amb làpides de marbre (79,2%) o no, amb el cromatisme dominant blanc original que ara marca l’ordenança municipal (45,1%), el negre (27,9%) o el fosc o mesclat (27,0%); amb elements decoratius d’argolles lapidàries (13,2%), relleus escultòrics i imatgeria religiosa (7,0%), fotos familiars (4,7%) o bé amb simples frontals nus sense llegenda (75,1%), tapiats i arrebossats (15,6%) o no (5,2%). D’altra banda, com a elements susceptibles de modificació, tal vegada seria l’hora d’acabar de fer els vessants de teulada i cel ras de sostre ensorrats i empantanegats si més no des de fa la frusleria d’uns vint-i-dos anys en les llotges F i G.

         Malgrat tot, encara estaria prou bé si l’entrada en vigor d’aquesta protecció catalogada fos abans d’executar-se els malèvols i imperdonables decrets de ruïna, però no tindrem aquesta sort de poder-nos servir d’una protecció que de bell antuvi n’evités l’enderroc dels dos elements bàsics i més significatius que componen el conjunt funerari històricament més antic de Santa Cecília: és a dir, nínxols i porxos.

         Un altre dia transcriurem els 217 cognoms aplegats de famílies lleidatanes i/o foranes difuntes enterrades en els nínxols de les parets A i B de Santa Cecília, amb expressió entre parèntesi del codi de nínxol en data de novembre de 2017.

Santiago Suñol i Molina