TRES ANYS DE CANTADES A LA PLAÇA

OPINIÓ. Jaume Añé. En representació de Cantaires de Ponent

Va ser el 20 de novembre del 2017 que vam portar la música a la plaça Paeria on es reunien desenes de ciutadanes i ciutadans de feia unes quantes setmanes per manifestar el seu rebuig a l’empresonament dels Jordis ocorregut el 16 d’octubre i el d’alguns membres del govern legítim que va tenir lloc al cap d’un parell de setmanes, el 2 de novembre.

Des d’aquell 20N, curiosa data, no hem deixat de cantar per la llibertat dels presos i pel lliure retorn dels exiliats, fent denúncia de tanta vulneració de drets, de tanta repressió, de la causa general orquestrada contra el moviment per l’autodeterminació de Catalunya que porta a terme l’Estat espanyol per mitjà de la seva judicatura, dels cossos policials i de tot l’aparell mediàtic. I que no té aturador.

Fa doncs tres anys d’aquell primer vespre en què les cançons van amanir l’estona de concentració a la plaça, indignada, incrèdula davant del que estava passant i que evocava èpoques que crèiem superades. Potser aquest fou el gran error: creure que l’estat de dret i democràtic en què suposadament vivíem acceptaria de buscar una sortida dialogada i per tant, política, a la crisi desfermada arran de la sentència de l’Estatut de juliol de l’any 2010 que el laminava un cop passat el ribot de què es vantava l’exministre Guerra i que tindria el seu moment culminant amb la celebració del referèndum de l’1 d’octubre.

L’actual vicepresident del govern de coalició de l’Estat, Pablo Iglesias, advertia el president  Puigdemont avui a l’exili nord enllà, en una trobada informal a Madrid, un any abans d’aquella data, amb aquestes paraules: “Tened cuidado. Estoy preocupado porque el Estado no lo entiende y es muy poderoso. Me da miedo la reacción del Estado, sinceramente”.

Doncs tal dit, tal fet. I com que no podia empresonar els dos milions i quart de persones que van anar a  votar sota una pluja de porres -un fet insòlit arreu del món la violència policial d’aquell dia- va optar per fer-ho amb els membres del govern, la Presidenta del Parlament i els dos presidents de les entitats socials més significades en favor del dret a l’autodeterminació.

Molt ha plogut de llavors ençà i, com dèiem, la repressió aplicant la plantilla basca de fa uns anys -tot és ETA- no afluixa, ben al contrari, malgrat haver-hi un govern dit progressista que controla la “fiscalia-de-quién-depende” en paraules del seu president. Val la pena de tenir en compte que els presos polítics ja fa més temps que són a la presó sota governs socialistes, ara en coalició amb els hereus del 15M, que no pas ho estigueren sota el govern d’un tal M.Rajoy de qui no hi ha manera de que se’n conegui la identitat.

La cirereta del pastís repressiu ha estat sens dubte la inhabilitació del president Quim Torra per no haver despenjat a temps una pancarta que deia “Llibertat presos polítics”. Una estranya democràcia aquesta en què surt més car no despenjar una pancarta que fugar-se amb les butxaques plenes a Abu Dhabi. Per no parlar de la inhabilitació i multa a la mesa del Parlament, els tripijocs per impedir que els eurodiputats escollits prenguessin possessió dels seus escons a Estrasburg, els assalts de matinada -què volen aquesta gent?- als domicilis dels CDR’s o dels empresaris sobiranistes, la previsió de judici als síndics de l’1 d’octubre… i així fins a gairebé tres mil persones represaliades segons que ha reportat Òmnium Cultural. Tot un catàleg repressiu que posa la pretesa democràcia espanyola al nivell dels règims autoritaris més abjectes.

“No ens fareu callar”, dels mallorquins Al-Mayurqa hem incorporat aquests darrers mesos al repertori, perquè cal seguir denunciant tanta injustícia, tanta repressió, tanta vulneració de drets, tanta llei de l’embut com ho és que en un gest insòlit el Tribunal Suprem s’arrogui ara la potestat de decidir sobre la situació penitenciària dels presos polítics als quals se’ls va revocar al cap de deu dies el 3r grau de què havien començat a gaudir el passat mes de juliol. Una situació sense precedents, amb l’agreujant que el retard en el seu pronunciament es deu segons sembla al fet que calia  fer la traducció al castellà dels recursos presentats. I això es veu que costa uns quants mesos fer-ho en aquest Estat que retira la paraula a qui s’adreça en català a ses senyories en el Congrés dels diputats.

I parlant de repertori, també hi hem inclòs darrerament la cançó “Despertar”, una de la primera època del cantautor de Verges. Perquè cal que els partits que van fer possible el referèndum abandonin d’una vegada per totes les picabaralles, les travetes, els constants enfrontaments a què ja ens tenen malauradament acostumats. Primer de tot perquè cal seguir governant, més que mai enmig d’aquesta pandèmia que ha provocat no només una crisi sanitària sense precedents sinó també una crisi colossal en el terreny econòmic i social. I en segon lloc perquè només des de la unitat estratègica es pot plantar cara a un Estat que no té cap intenció ni de dialogar ni de buscar cap sortida política a la situació esdevinguda arran de la celebració del referèndum de l’1 d’octubre. Perquè de la taula de diàleg promesa aviat farà un any encara no se n’ha tallat ni la fusta poder poder seure-hi al voltant. Desperteu, polítics, que en el son de les lluites per l’hegemonia només hi ha el conreu de la desconfiança, de la desunió i d’anar donant balons d’oxígen a un Estat moribund.

Mentrestant, seguim a plaça, “tossudament alçats”, encarant el quart Nadal amb presos polítics a les presons i exiliats enllà dels Pirineus. I això és inacceptable, intolerable en democràcia, 45 anys després de la mort del Dictador. Van treure Franco del Valle però hi ha molta a feina a fer per desterrar el franquisme, definitivament, de tants altres indrets d’aquest Estat que no vol acceptar la seva diversitat, el seu plurilingüisme, la seva plurinacionalitat.

I també mentrestant, i sempre més, fem nostres els versos que Raimon cantava l’any 1964:  “Cantarem la vida/cantarem la nostra vida/de poble que no vol morir.(…) I guanyarem l’esperança/sí, l’esperança/de viure lliures i en pau/.

Jaume Añe Ros. En representació de Cantaires de Ponent

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.


Totlleida t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Eral 10, S.L. (Totlleida) com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Totlleida) dins de la UE. Veure política de privacitat de Siteground. (Https://www.siteground.es/privacidad.htm). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en totlleida@totlleida.cat así com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://totlleida.cat/politica-de-privacitat / , així com consultar la meva política de privacitat.