SIS ANYS DE CANTADES A PLAÇA

El passat dilluns, 20 de novembre, va fer sis anys de la primera cantada a la plaça Paeria, on es concentrava la gent des de feia algunes setmanes en protesta per l’empresonament primer dels Jordis i després de la d’altres membres del govern de Catalunya i de la Presidenta del seu Parlament.

La protesta, convertida en cantada, ha multiplicat la veu dels participants, ha enriquit l’acció amb músiques i lletres compartides i ha facilitat l’acompanyament del rebuig, de la crítica, del suport a les lluites, i del record a les persones.

Avui, si encara som a plaça, és perquè aquella inicial repressió arran del referèndum de l’1 d’octubre segueix ben viva: damunt centenars de persones hi plana l’amenaça de l’encausament, dels processos d’enjudiciament, dels judicis, de les possibles condemnes. Els exiliats segueixen fora del país, pactant ara amb el principal partit del govern de l’Estat, no pas amb l’Estat. Els dos grans partits sobiranistes fan pactes per separat amb qui va donar suport a l’aplicació del 155, perquè malgrat la repressió desbocada han estat incapaços d’articular un front unitari, una estratègia comuna, una defensa compartida del país, de les seves institucions, dels drets individuals i col.lectius, al llarg d’aquests sis anys.

Sí, és clar, estem al corrent d’una llei d’amnistia que ha estat registrada fa pocs dies i que hauria de posar punt i final a tanta persecució, a tant patiment, i que hauria de ser aprovada per les Corts espanyoles en els propers dies o setmanes, tot i que està per veure si passarà el filtre del Tribunal Constitucional, el mateix tribunal que va tombar l’Estatut de 2006 aprovat pel Parlament de Catalunya amb el 89% dels vots dels diputats que llavors el conformaven. Un Estatut tombat pel Constitucional després de ser aprovat per dos Parlaments -el català i l’espanyol- i refrendat finalment per la ciutadania de Catalunya.

La situació política és canviant -han passat tantes coses en sis anys- però allò que roman inalterable és l’immobilisme de l’Estat -PSOE inclòs- en el reconeixement del dret a l’autodeterminació. Un dret que hem de dir però que, per a ser exercit, no cal que compti amb el permís de ningú. Perquè el dret d’autodeterminar-se significa, per definició, el dret a esdevenir allò que la majoria social d’una comunitat, d’un poble, decideixi, de manera pacífica i democràtica. Sense demanar cap mena de permís per fer-ho a ningú.

Sis anys a plaça són molts anys, dues-centes cinquanta trobades són moltes trobades, equivalen a 10 dies de vint-i-quatre hores cantant sense interrupció. És per això que aquesta mena de miracle de perseverança, de persistència, resulta gairebé inèdit, resulta notòriament incomparable. Sis anys de reunions en què no ens hem demanat els uns als altres quina és la nostra filiació política. Allò que ens ha unit ha estat la defensa dels nostres drets com a poble, la denúncia de la repressió, la solidaritat amb qui la pateix, també amb d’altres causes que ens han semblat que com la nostra també  són justes. 

Cantaires de Ponent va néixer tot just tres dies abans del 20 de novembre de 2017, allà, sota els porxos d’aquesta plaça i si avui hi som encara és perquè hi sou totes vosaltres, la gent del Cor Plaça Paeria, resistents com ben pocs n’hi ha, davant la repressió, davant la desunió dels representants polítics, davant del pas dels mesos i dels anys. En tot cas, tot el que hem fet no és en va, perquè la lluita serveix, perquè protestar com deia en Pedrolo “cal fer-ho sempre, encara que sembli que no serveixi per a res”. I és que només des de la dignitat, el coratge i el compromís podem ser exigents i crítics amb els qui ens governen i solidaris amb els qui pateixen injustícies.

“De Blondel, carrer Major, la Rambla i Noguerola”, avui aquí seguim dient, cantant, que “Si estirem tots ella caurà”, que diguin el que diguin els jutges “La immersió és el nostre tresor”, que només, tan sols així, “Tots Junts vencerem”, que “No era això, companys no era això” pel que vam fer l’1 d’octubre, que cada dilluns ens reunim i diem que ”Som en acte de protesta”, que a nosaltres “Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”, que malgrat la llei mordassa vigent encara “No ens fareu callar malgrat ens segueu la vida”, que ens rebel.la aquesta gent que no sabem -o sí- “On vas amb les banderes i avions?”, que malgrat tot “Seguim lluitant, seguim lluitant”, que ja fa més de sis anys que “Es llevà el dia i l’esclat de democràcia”, que aquell dia, el dia fundacional de la República Catalana, “Es el poble que ha parlat i que vol ésser un Estat”, un poble que parla i canta de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó en la mateixa llengua, i per això diem que “Venim del nord, venim del sud, de terra endins de mar enllà”. I que, finalment, i tant que sí, “Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena”.

Moltes gràcies per ser-hi sempre a tots i a totes les participants cantaires, a les entitats Òmnium i ANC pel vostre suport, als tècnics de so, als qui fan les fotos i enregistren els vídeos i els pengen a les xarxes, als qui sortiu habitualment a parlar o a recitar poemes, als que dueu banderes, cartells i ensenyes, als qui fabriqueu faristols. A tothom que ho ha fet i ho fa possible avui encara.

Visca les cantades a plaça!

Visca Catalunya lliure!

Visca els Països Catalans!

Cantaires de Ponent