S’ha acabat el bròquil     

Permeteu-me un brevíssim comentari d’aquesta dita –que, personalment, trobo molt simpàtica–: «s’ha acabat el bròquil». Es diu, de vegades, com a cloenda d’algun fet i fins i tot d’alguna relació que no era del tot rellevant. Certament, avui, diumenge de Pasqua, donem per acabada la mort, la tristesa, el mal, la injustícia i tot allò que es deriva d’aquestes realitats. La vida cristiana és justament el contrari: és, i ha de ser, expressió real d’alegria, esperança, amor i confiança. La missió és justament un bon ressò del que Jesús ens proposa i, en ella –diguem-ho–, els sagraments, els set, són expressions rotundes de l’Amor de Déu –Pare nostre, Pare de tots–.

Estimats, la nostra vida té sentit quan la referenciem a l’Amor. Tot allò que no tingui a veure amb un Amor sincer, desprès i pacient no va amb nosaltres. Els cristians desitgem que la nostra història sigui un relat veritable; d’aquí la necessitat i la centralitat de l’Amor. Déu és Amor i Ell és qui ha vingut, i continua venint sempre a la nostra vida per rescatar-nos, acompanyar-nos i impulsar-nos a viure l’Amor. El seu Amor és la nostra força; és a dir, res a veure amb alguna realitat poc rellevant, com el bròquil, per exemple.

L’Amor necessita el seu espai i el seu temps. L’Amor no es conjuga bé amb les presses: necessita desplegar-se de manera comprensible, segons el seu propi ritme, per a aquells que el volem acollir, gaudir i compartir. L’Amor el podem detectar present en la vida de cada persona si aquesta no es tanca absurdament en el seu petit món. L’Amor ens ofereix un canvi de perspectiva, ja que deixem d’ocupar el centre per situar-hi el més necessitat, l’altre. L’Amor no es troba enmig dels rumors, sinó en les manifestacions senzilles i transparents. L’Amor és una proposta a lliurar la vida en forma de servei, i mai una imposició. L’Amor s’ensuma present quan es genera una referència clara a Aquell que ens ha estimat, ens estima i ens estimarà sempre. L’Amor utilitza un llenguatge il·lusionant i entusiasmador, mai feridor ni enigmàtic. L’Amor propicia la fe i l’alegria, com la del pagès quan veu en la floració el bon fruit que arribarà. L’Amor ve a oferir el just equilibri entre la raó i el sentiment, entre l’acció i la contemplació. L’Amor ens ajuda a arrelar al lloc on vivim i a fer-ho traspassant la saviesa dels avantpassats a les noves generacions. L’Amor és contemplar, com un badoc, els detalls més senzills de la vida i agrair-los.

D’això va la Pasqua i, de fet, la vida: d’Amor. És ben sabut que qui estima no perd la vida, sinó que la dona, i encara més: qui estima no mor mai, viu per sempre.

Estimats diocesans, acceptem la invitació a ser pasquals. Som cridats a deixar-nos transformar per la força de l’Amor. Deixem-nos d’excuses i afrontem la vida d’una vegada per totes, tal com Jesús ens convida a fer-ho, des de l’Amor.

Dir-ho amb aquesta frase –per mi amable, repeteixo–, «s’ha acabat el bròquil», em convida a deixar de costat tot allò que no em porta a l’Amor.

L’empenta dels nostres predecessors és aquell bon llegat que m’ajuda, i ens ajuda, a creure amb més força que l’Amor de Déu no s’exhaureix mai. Déu no es cansa d’estimar. Demanem-li Amor: el bon Déu ens el donarà. Amb l’Amor de Déu dins nostre, «s’haurà acabat el bròquil» i serem una manifestació plena de felicitat. El criteri de l’Amor no falla. Creieu-me.

Bona Pasqua.

+Daniel Palau Valero. Bisbe de Lleida