Quan el sistema et cobra per respirar

Senyor Director

Aquest 2025 ha començat amb promeses, però la realitat a Lleida és tossuda: viure amb tranquil·litat és cada cop més difícil. Els preus pugen, els sous no, i moltes famílies viuen amb angoixa. El Salari Mínim Interprofessional ha augmentat un 4,4%, situant-se en 1.184 euros mensuals en 14 pagues. Però amb aquest sou, no es pot viure amb dignitat.

Tal com recollia Segre al gener, aquest increment salarial no compensa l’encariment dels productes bàsics. Els ous, la llet, el pa o el bròquil han pujat més d’un 25% (Segre, desembre 2024). La llum ha incrementat la part fixa de la factura fins a un 39%, i l’IVA ha tornat al 21%. El gas, l’aigua, la telefonia i fins i tot els enviaments de paquets també costen més. A municipis com Balaguer, Alcarràs, Mollerussa, Tàrrega, Cervera o la Seu d’Urgell, la preocupació és palpable.

Segons dades publicades per Segre a l’octubre, la renda mitjana bruta a Lleida ciutat és de 21.041 euros anuals. Tot i això, la desigualtat entre barris s’ha disparat: els veïns de Ciutat Jardí i Joc de la Bola tenen una renda per càpita un 82% superior als de la Mariola, Universitat i el Centre Històric. Fa només set anys, la diferència era del 64%. Lleida és rica, però no equitativa.

La salut mental també pateix les conseqüències de l’economia. A més segons les agències de notícies més prestigioses i creïbles les hospitalitzacions d’adolescents per depressió han augmentat de forma alarmant. L’ansietat, la depressió i l’estrès laboral s’han disparat.

Caldrien solucions valentes i alhora utòpiques per les generacions d’adults que són conformistes i continuistes. Una d’elles és la renda bàsica universal: un ingrés mensual per a tothom, sense condicions, per garantir que ningú quedi enrere. Figures com Elon Musk, Mark Zuckerberg o Sam Altman la defensen, inclús d’uns ingressos molt superiors als que baralla el govern català. A Catalunya, el 79% dels catalans volen la RBU, compatible amb el treball.

Però cap reforma serà possible sense pressió social. I aquí és on cal recuperar l’esperit del 15M. Aquell moviment va néixer el 15 de maig de 2011, quan milers de persones van ocupar places arreu de l’Estat per dir prou. “No ens representen” es va convertir en un crit col·lectiu. El 15M va ser assembleari, transversal, pacífic i radicalment democràtic. Va posar en qüestió el bipartidisme, va donar lloc a noves formacions polítiques i va demostrar que la gent organitzada pot sacsejar el sistema.

Avui, les condicions que van fer néixer el 15M tornen a estar presents: precarietat, desigualtat, frustració. Però falta el gest col·lectiu. Potser caldria tornar a les places. Potser caldria tornar en aquells temps si no reaccionen a temps els qui tenen potestat.

Massa vegades, les promeses queden atrapades en discursos buits, en pactes de despatx o en interessos partidistes. Ja ho sabeu, no?

Si esperem que el canvi vingui de dalt (és a dir, els governants) la desafecció creixerà perquè no ho faran. Les coses s’han de fer bé, no serveix el que fins ara s’ha fet. El canvi ha de venir de la gent, de la comunitat, de la consciència col·lectiva. La dignitat no és negociable. I no pot esperar. I el silenci no és bo si es viu amb sofriment. També podem acabar amb les guerres. Cal un moviment social de persones compromeses per tots aquests temes. És possible. Va passar amb el «no a la guerra» i amb el procés d’independència de Catalunya. Esperem que no ens cobrin per respirar… Ja seria un gra massa!