No passarem pàgina de la violència i la injustícia

L’afany de revenja, de castigar aquells que han gosat desafiar l’statu quo espanyol, està provocant una situació d’injustícia flagrant cap als presos polítics, i d’una sagnant indignitat cap a les seves famílies. Sens dubte, l’anunci del seu pròxim acostament cap a presons catalanes és una millora de la situació, especialment per als seus entorns personals, però que ningú s’enganyi si us plau, per bona notícia que sigui no podem oblidar que l’únic objectiu possible ha de ser el de veure’ls en llibertat i a casa.

En definitiva, ells i elles continuaran dins d’una presó, sense poder compartir festes senyalades, aniversaris, ni efemèrides importants amb els fills, marits, mullers, pares, germans ni amics. Precisament per tot aquest dany imperdonable que se’ls està infringint humanament, ni podem ni volem “passar pàgina de l’1-O” com ens demanava aquesta mateixa setmana Pedro Sánchez. Per això, no ens cansarem de dir tantes vegades com calgui i en totes les ocasions que valgui la pena fer-ho, que són presos polítics, i que la seva privació de llibertat, a banda de ser una barbaritat, és completament injusta, ja que haurien de ser ciutadans de ple dret i amb tota la seva dignitat intacta.

Així que, tenint en compte que la mateixa llei espanyola estableix que l’Estat ha de traslladar els presos cap a presons pròximes a la seva família, el que faran en els pròxims dies no és cap gest de distensió, cap acte de caritat humana, ni tan sols de respecte cap als qui estan ultratjant, sinó simplement allò que tenen l’obligació de fer. Així que, tot i que la música de la partitura de l’Estat espanyol soni ara diferent amb el nou president socialista, la veritat és que la lletra continua sent la mateixa, com ho demostra el fet que el nou fiscal general de l’Estat, nomenat pel govern Sánchez, manté vives les acusacions que tenen a homes i dones honestos, bondadosos i compromesos amb la Democràcia i el progrés social del nostre país, engarjolats o a l’exili forçós.

De tot cor els hi dic que qui els escriu en aquesta modesta tribuna pública, i estic convençut que com a mínim uns quants centenars de milers d’altres persones de bona voluntat, no defallirem en mantenir viva aquesta denúncia, ni considerarem restituïda la normalitat, ni acceptarem els mínims drets i llibertats que ens mereixem per salut democràtica, convivència social i higiene mental, fins que els nostres presos, preses, exiliats i exiliades puguin tornar lliurement a casa i no només a prop com ens volen imposar ara.

Per tant, el president Sánchez hauria d’entendre que per més de dos milions de catalanes i catalans l’1 d’octubre va representar, amb el seu indigne aval i suport l’aplicació de l’article 155, recordem-ho sempre, la destitució il·legítima del president i el conjunt del govern de Catalunya, que es tanqués el Parlament, la suspensió de l’autonomia i la completa intervenció financera, el tancament i intent de liquidació de nombrosos organismes públics i de tota la representació exterior de Catalunya, milers de cessaments injustos, entre molts altres greuges com l’endarreriment de projectes o el robatori de l’art sacre del Museu de Lleida. Però sobretot, estic convençut que en realitat vol que oblidem l’atonyinament salvatge i indiscriminat de la nostra gent, la violència carregada de l’odi d’aquell “a por ellos, oe, oe, oe” contra els nostres avis, senyores i joves per policies i guàrdies armats espanyols, que tenien l’ordre d’impedir a qualsevol preu, i amb els cops de porra que fessin falta, que exercíssim els nostres més bàsics drets democràtics.

Que els quedi clar que mai oblidarem que aquell dia, malgrat els blaus i les ferides, va guanyar la democràcia, la voluntat d’un poble, l’anhel de llibertat i d’un futur millor per als que hi som, i per als que han de venir, gràcies als que ja no hi són però van mantenir la flama encesa per arribar fins aquí. Pensin que, d’una manera o altra, la majoria de nosaltres hem interioritzat allò que diu l’activista social guatemalenca i premi Nobel de la Pau, Rigoberta Menchú: “la democràcia no és una meta que es pugui assolir per dedicar-se després a altres objectius; és una condició que només es pot mantenir si la ciutadania la defensa”.

Èric López i Ribes  @ericlopeziribes