“LO MANOLO”, EL PASTISSER DE JAUME I  EN EL RECORD

Jordi Curcó. Vicepresident de l’AVV de Jaume I.- “Avui ens ha deixat lo Manolo, el pastisser del carrer Jaume I”. Amb aquest lacònic missatge tramés pel grup de WhatsApp de la Junta de l’Associació de Veïns de Jaume I, vaig assabentar-me de la mort del Manel Averós Rom, el pastisser de “tota la vida” del nostre barri, que acabava de deixar-nos gairebé sense avisar, als 74 anys d’edat.

El company en la vicepresidència de l’entitat veïnal Josep Chafer, va respondre amb un breu però potent missatge “…un bon tio!!”. I la companya de Junta, la Montse Sirés, filla de la també enyorada Benita que regentava la Polleria Sant Carlos -un altra institució al barri- va expressar el seu sentiment amb poques, però sentides paraules: “…aquests darrers anys han marxat gent de la meva infantesa”.

Certament que va ser aquesta realista afirmació de la Montse, que comparteixo, la que m’ha esperonat a recordar -que vol dir “passar pel cor”- al pastisser de la nostra infantessa i amb ell, rememorar la història del barri de Jaume I que és en definitiva la història dels seus veïns, com el Manolo, que com digué la Montse en el seu missatge al WhatsApp, poc a poc estant marxant.

Per fer-ho, he rebuscat i he trobat la revista de la Festa Major del barri del juliol de l’any 2002, on recordava que apareixia un escrit que havia fet aleshores amb ocasió de la jubilació del Manolo i com a conseqüència, del tancament del Forn de Pa Averós, que era de fet el seu nom oficial, ubicat al carrer Jaume I N. 41.  L’he tornat a llegir i al fer-ho, he reviscut molts records i vivències del meu barri, que tot i les mancances urbanístiques i d’equipaments de tot tipus que patíem en aquells anys, motiu pel qual va néixer la nostra entitat veïnal;  gaudia i cal dir-ho alt i fort, d’un caliu familiar i de bon veïnatge que jo almenys ara enyoro.

En aquell reportatge, el Manolo m’explicà com va arribar a Lleida amb 2 anyets, de la mà dels seus pares el senyor Manel i la senyora Maria, també persones de bon record. La família regentava aleshores una botiga de queviures al barri de les Corts, davant el vell camp del Barça al carrer Joan Gamper, que van tancar per traslladar-se a viure a la nostra ciutat.  

El Forn de Pa, tot i que havia complert 53 anys d’història al barri quan va tancar portes ara fa 19 anys, tenia de fet 60 de vida, ja que com el mateix Manolo recordava: “…abans de la Guerra estava ubicat al carrer Balmes, més o menys on avui hi ha el Torrent. El seu propietari era Joan Cecília, pare del meu cunyat. Nosaltres, les meves germanes Nuri, Montserrat i Mª Rosa, vam compra-li el forn quan ja estava a Jaume I. Al final jo vaig quedar-me amb la pastisseria”.

Quan el Manolo parlava del “seu pa”, ho feia recordant amb satisfacció que a banda de la clientela del barri, en tenia també molta i fidel arreu de la ciutat, a la qual els duia el pa a casa amb una furgoneta, havent estat un dels primers iniciadors del servei a domicili, ara tant estès. Alguns d’aquets clients com l’Àngels Sesé, ens va fer arribar també un missatge per expressar el seu pesar: “A casa ens va dur el pa durant molts anys fins que va tancar el forn, tots l’apreciàvem i he de dir que feia un pa molt bo”. Per a ell la gent a la que duia el pa, més que clients havien arribat a ser gairebé amics i així s’entreveu en les paraules de l’Àngels. A banda d’aquest clients a domicili, el Forn del Manolo tenia també entitats fixes a les quals servia el pa diàriament: l’Alberg Municipal, la residència de la Mariola, la mini residència del Barri Antic (ara tancada) i el Casal Marañosa. També servia el pa a la Clínica de Sant Josep del carrer Canonge Brugulat, avui desapareguda.

A banda del pa que avui qualificaríem d’artesanal, el Forn de Jaume I era conegut també per les dolcíssimes coques de sucre i les exquisides coques de recapte, que eren boníssimes de debò i en dono fe. La meva preferida era la de llonganissa i també la de ceba que era única a tot Lleida, ja que les feia a l’estil de com les fan encara avui a Montbrió del Camp, el poble de la seva mare, la senyora Maria.

Aquell any 2002, el Manolo i la seva esposa l’Adriana que era la que atenia la clientela, van tancar la darrera pàgina de la història d’aquella entranyable pastisseria de Jaume I. Des d’aleshores mai més vaig tornar a sentir durant la nit i matinada –un servidor vivia aleshores davant mateix del Forn- aquell run…run…tant característic d’un obrador de pa, ni tampoc els cops repetitius i secs de quan pastaven la farina, tot que he de dir que si bé en alguna que altra ocasió m’havien trencat el són, ja els havia assumit i no em molestaven en el descans nocturn. Tampoc he pogut olorar mai més aquell flaire de pa acabat de sortir del forn i de coques recent fetes, que es deixava sentir des de casa i que feia encara més entranyable el meu carrer i el meu barri.  

Amb aquell tancament del Forn de Jaume I, que fou un dels primers establiments del barri en fer-ho, s’inicià de fet una decadència imparable dels comerços de tota la vida que han anat baixant les seves persianes un darrera l’altra, per no tornar a aixecar-les mai més. 

“Lo Manolo”, el pastisser de Jaume I se n’ha anat i amb ell s’ha tancat una altra pàgina de la història humana del nostre barri, que poc a poc s’esmicola entre les mans. Solament subsisteixen els bons records com aquests, que he cregut que era just i necessari fer des del cor i amb tot el cor.  Gràcies Manolo pel teu bon pa i exquisides coques, els veïns de Jaume I sempre et recordarem.