L’ESCRIPTORA DOLORS SISTAC, L’ESCULTOR JAUME GORT I EL PINTOR JOSEP BARTOLETTI

Vaig lamentar no haver pogut assistir al comiat de la benvolguda Dolors Sistac, traspassada el passat 21 de gener, degut a que en aquets darrers anys vaig tractar-la amb més intensitat i amistat que mai, tot i que la nostra coneixença es remuntava a l’any 1984 quan fou la meva “profe” de Català a Magisteri. Posteriorment es va veure refermada pels meus afers periodístics al desaparegut Diario de Lérida, on tenia encomanada la coordinació de la secció de Cultura, un espai en el qual la Dolors en va ser protagonista assídua amb motiu de la seva primera obra “Tres poetes simbòlics: Josep Estadella, Jaume Agelet i Màrius Torers”(1986) i per la seva recerca sobre les Cançons de Pandero.

Un de les meves darreres trobades amb l’escriptora va ser a començaments d’octubre de 2016, quan vaig anar a visitar-la al seu domicili d’Anselm Claver, recent arribada ella del seu dilatat i fidel estiueig a Tírvia: “Allí estic com al cel”, deia sempre la Dolors.  Necessitava veure-la per a que donés el seu “vist i plau” a un dels capítols del llibre que estava apunt d’entrar a impremta i que jo acabava d’escriure dedicat a l’escultor fill de Montoliu de Lleida Jaume Gort, per tal de donar a conèixer la seva vida i posar en valor la seva obra artística amb ocasió del 50 aniversari de la seva mort. Una de les facetes de l’escultor i potser la més desconeguda, era la seva afecció a fer bustos de personatges lleidatans i un d’aquets bustos era el que Gort li havia fet a la Dolors Sistac. Per això vaig endur-me la meva càmera a fi i efecte de poder prendre una instantània del bust amb ella -de carn i ossos- a la seva vora, cosa que no fou tant fàcil ja que la Dolors volia sortir ben Guapa! (presumida i elegant com era) i la meva petita càmera no és ni de lluny la d’un professional, però me’n vaig sortir.

Pel que fa al bust se’n sentia molt orgullosa i ho deixà escrit, negre sobre blanc, en una de les seves habituals col·laboracions a  “La Mañana” del 27 de novembre de 1999, reproduïda en el llibre: “ Els bust verd  fosc enfilat en un pedestal pintat de negre, presideix des de sempre el meu estudi. És més, m’ha agradat que sortís com a fons (decoratiu o referencial?) en algun reportatge fotogràfic…”.  Pel que fa a Jaume Gort , s’hi refereix així: “De l’escultor de Montoliu, l’amistat amb el qual ens venia de la seva esposa Montserrat (un dels puntals primerencs del Col·legi Sant Jordi), no servo gaires detalls personals. Potser perquè no em féu “posar” massa vegades. Però la imatge de pedra de la dona que devia ser jo mateixa aleshores, em sembla encertada. M’hi reconec per l’obstinació serrada dels llavis, pel nas afinat, per les galtes llises que ara s’han afluixat”.

En aquella tarda de llarga conversa –la Dolors era bona conversadora- reflectida en les pàgines del llibre, va dir-me que no recordava si va anar al taller d’en Gort a posar pel bust: “…suposo que sí ho deuria fer, però no ho recordo”. Alhora que va parlar-me amb vehemència de la seva amiga i excompanya del col·legi Sant Jordi Montserrat Solé, vídua de l’escultor i amb la qual mantenien una bona relació: “Ens truquem per telèfon de tant en tant i fem la xerradeta. Ella va ser la primera mestra del col·legi Sant Jordi quan el meu marit Enric Farreny, amb en Josep Solans i l’Andreu Isern el varen fundar l’any 1953. L’estimo molt jo a la Montserrat i fou aquesta relació d’amistat que s’eixamplà amb el seu espòs Jaume Gort, que ell va voler obsequiar-me amb el bust, que al pas dels anys te encara més valor oi?. Per a mi és tota una joia!”.

La vaig veure contenta de que aquell bocí reclòs de la seva vida sortís reflectit en les pàgines del llibre que anava a fer memòria d’aquell jove escultor que li esculpí un bust: “Anem tan depressa que tot s’esborra ràpid, com si fos escrit amb guix. L’obra, si més no, perdura. Com el bust verd fosc que duu l’empremta d’una signatura il·lustre: “Jaume Gort”. I jo afegiria ara: Com la prosa i la poesia d’un altra signatura il·lustre: Dolors Sistac.   Recordo la tarda del 17 de novembre de 2016, quan la Dolors exultant i feliç, assistí asseguda a la primera fila de l’Aula Magna de l’IEI a la bora de la vídua de l’escultor a la presentació de: “Jaume Gort, l’escultor de la modernitat serena”.

Passats uns dies, vaig tornar a casa seva. Estava a punt d’arrodonir la coordinació del llibre amb el qual l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes pretenia recollir els Pregons de Nadal des de l’any 1977, que fou el primer, fins el d’aquell Nadal de 2016. La Dolors Sistac va ser la pregonera el 1997, amb la glosa titulada “Nadales molt particulars” que comença així: “He de confessar que la meua passió per l’escriptura sembla recrudir-se amb l’entrada de l’època nadalenca. I aquest deu ser el motiu pel qual, avui, he triat unes poques contribucions als diaris locals, algunes ja recollides en llibres, que a manera de “nadales molt particulars” havia anat escampant any darrere any, volves d’un temps perdut. Eren ja el preludi del que anomenem memòries, i que he anat pastant amb més nostàlgia que no pas afany de posteritat. Engalzades pel fil conductor de les menudes històries viscudes, us en vull oferir una mostra, quan ja les campanes comencen a sonar, i ens apressem a reviure la “bona nova”.  

La Dolors va voler revisar el text, que era exquisit: “Deixem-lo tal com està Jordi, ja m’agrada. Si ara l’hagués de llegir, no faria pas cap esmena”. Per a l’edició calia una fotografia de l’acte que no vàrem poder localitzar enlloc i ella mateixa va triar una foto del seu àlbum familiar: “En aquesta surto guapa!”. I aquella va ser la fotografia que il·lustraria finalment el text. El llibre “Pregons de Nadal a Lleida” el vam presentar el 17 de desembre de 2016 al Saló de Plens de la Paeria, precedit pel Pregó que va pronunciar aquell Nadal l’Abat Soler de Montserrat. La Dolors, tot i la il·lusió que li feia no va poder acudir a l’acte. Les cames ja no l’acompanyaven i el fred d’aquella tarda-vespre desembral la va acovardir, tenia por de refredar-se. Als pocs dies li vaig portar a casa i al rebre’l i veure’l, no s’estigué: “És el millor regal de Nadal i que guapa que he quedat a la foto!”. La dona amb caràcter i presumida com era no s’amagava mai.  Dels dos llibres se’n va sentir un xic coautora o almenys que havia contribuït a fer-los més lluïts: “Gràcies Dolors!”.

I ja un apunt final: La Dolors sempre que li passava pel cap hem feia memòria d’un parent llunyà seu, el dibuixant i pintor Josep Bartoletti (Lleida 1905-1945), fill d’un marbrista vingut d’Itàlia anomenat Ferruccio Bartoletti que tingué taller a l’avinguda de Ferran a començament del S. XX i que es casà amb una tia-àvia seva i a qui qualificava de “malaguanyat pintor” per haver mort massa jove i també pel poc reconeixement que segons ella havia rebut dels lleidatans. La capella del Peu del Romeu conserva emmarcat i protegit amb un vidre el Penó de Sant Jaume que obrí  durant anys la Romeria dels Fanalets, pintat per Bartolleti i una de les poques creacions que d’aquest pintor conserva Lleida, a banda del cartell de les Festes de Maig del 36 o d’una obra seva catalogada al Museu Morera. La Dolors ens el va redescobrir i va contribuir a posar-lo en valor.

Per evocar a aquesta dona “…llesta, sensible, valenta i de remarcable bellesa” (Vidal Vidal, díxit), he volgut fer-ho emprant  l’escultor Gort i el pintor Bartolleti, tant estimats per ella. Algú ha dit que la vida dels homes és com una obra d’art on cada pinzellada compta i la de la Dolors, ha estat una vida llarga, atapida de moltes pinzellades. Com una obra d’art.

 Jordi Curcó
Historiador i Periodista
Vicepresident de l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes