LA HERÈNCIA D’ALLÒ VELL  COMDEMNA QUELCOM NOU

Va agafar l’1 d’agost vacances infinites i els panegírics des de l’alcalde Ros, que paradoxalment també tanca per vacances com a batlle el mateix dia, als periodistes degans com Cosme García, de la COPE (Església del Carme-Casa de Aragon); o Pau Echauz (La Vanguardia); li fan el seu últim adéu, així com la redacció de LA MAÑANA li dedica una plana nomenant-lo com el “Director de la Transición”. Jo que també el vaig conèixer en un pla més íntim, sento el deure de donar la meua impressió del finat, sobretot per mostrar múltiples divergències i un contrapunt a les mel·líflues i grandiloqüents paraules que se li han dedicat des de el que podem qualificar com una part de l’establishment mediàtic i polític lleidatà.

Sembla ser que, amb la seua mort també estigui morint una època, en que la manera política de tallar amb una dictadura, erigida per durar segles, (la Vall dels Caiguts, n’és l’exemple), demandava només un grau de subtilesa necessària, davant qui et deixa jugar a fingir què trenques amb el feixisme, sense trencar en realitat amb res. Els privilegis i les prebendes dels que van guanyar la guerra, ho fan palès; “vam fer el que vam poder” deien des de l’esquerra, i varen poder ben poc. La legitimació dels espolis, la ignomínia de les tortures psíquiques i físiques (Billy el Niño, els Creix, altre exemple), robament de nadons (metges i església), fosses comuns etc..,abundaven en el malbaratament de la vida dels que varen perdre la guerra i no van exiliar-se.

El repartiment de joc que és va fer l’any 1939 no ha variat ni un bri, excepte per eixamplar la base i regalar la vida als integrants dels partits amb representació, anant pujant exponencialment les contraprestacions de manera proporcional a la traïció al seu poble, gràcies al servilisme pactista, reformista, i al consens de la consagrada Transició que, als catalans del 1-O ens ha acabat per esclatar a la cara, fent bona aquella frase que diu que mentrestant mort lo vell i neix lo nou, apareixen els monstres del feixisme que resulta, oh sorpresa!! que és ben viu i arrelat.

Ara ens adonem que juguem amb cartes marcades des de llavors; cops de porra, pilotes de goma, presos polítics, i exiliats, ens han fet finalment despertar del somni d’una Espanya democràtica .

És prou significatiu, que l’alcalde Ros li agraeixi els seus savis consells i suport, especialment en les darreres eleccions municipals. Tot recordant com Rosell l’any 1979, ja ensinistrava en els plens municipals a un novell alcalde Siurana, amb l’experiència que li donava ser “Concejal por el tercio familiar”. I si de famílies parlem, el més adient és recordar l’avi matern; amb vincles aristocràtics, comandant i cap de l’Escola Oficial de l’exèrcit a Lleida José Pujol Cercós, (Pepe Flores), alcalde en la dictadura del General Primo de Ribera i en el començament del bienni negre dretà, substituint a l’alcalde Vives d’ERC, empresonat pels fets d’octubre i precedint a l’afusella’t pel tribunal popular Rovira Roure; fill del també alcalde de Lleida Ramón Pujol Lluch (1879-1881). Pujol Cercós, casà amb Isabel de Villalonga y Tortombal, filla de Coronel i neta del Tte. Coronel y Marqués del Maestrazgo, va morir el desembre del 36, diuen que disparant-se un tret al cap, abans de ser capturat i córrer la mateixa fi que el seu predecessor. La seua filla Mª Cruz Pujol de Villalonga, encara que nascuda a Catalunya mai va parlar català, un llenguatge de pagesos i classes baixes.

Quant Ros, destaca que el seu fill fou el primer en reivindicar en un ple el nom en català de la ciutat, no menteix, però no fou més que un gest de cara a la galeria, com tants. Exiliada a Barcelona per por a patir represàlies a Lleida, allí va néixer el seu primogènit i l’odi visceral a la República; el mateix any nèxia LA MAÑANA, batejada pel ministre i cunyat de Franco Serrano Suñer, com un full del “parte de Guerra”, per acabar-ho d’adobar aquell sinistre 3 d’abril de l’any 1938, en que Lleida fou ocupada pels “nacionals” també nèxia uns mesos més tard l’emèrit Joan Carles I, ho feia al exili de Roma, batejat pel mateix Pius XII, el feixista que beneïa els tancs i tropes nazis quan desfilaven per la plaça de Sant Pere i, que nomenà a Franco com el més alt representant de l’església a Espanya. (Nacional Catolicisme pur i dur).

L’article signat per la redacció, diu entre cometes que la seva vinculació amb el diari venia de lluny “…Vivia justo en la casa de enfrente de la redacción cuando estaba en la calle Democràcia (entonces S. Anastasio)…” No se’n devia voler ni recordar que ell on va viure, fou en la nostra casa, uns 300 m. més avall, la casa pairal Teixidó abans de la guerra, fins l’any 1952, C/ Carmen 95; l’edifici que estava en front de la redacció i tallers, era el col·legi Sagrada Família, erigit en el solar de l’antiga seu de la casa del poble de la U.G.T, destruïda amb els bombardejos de la Luwftwafe de Von Richsttofen del 27,28,29, i 30 de març del fatídic any 38, que també van destruir la nostra casa xamfrà C/ Carme – Democràcia, llavors C/ Karl Marx- Democràcia, assassinant al meu avi i deixant al meu pare (fill únic) orfe de pares, i d’influències socials positives, com be sabia l’alcalde Areny, que el perseguia per pertànyer a Estat Català, doncs per ser soldat de l’exèrcit Popular de la República, ja havia passat la primera depuració amb els avals d’en Fregola i en Martínez respectivament.

La qüestió no és lleugera: l’immoble reconstruït l’any 1943, per l’arquitecte Ignació de Villalonga, entroncat amb els falangistes Agelet, tinent d’alcalde d’urbanisme que portà a Areny (“sin sombra alguna de catalanismo”) a la presidència municipal, i també amb la família Rosell-Pujol, del que era oncle i bon tutor de la matriarca, cosa que no es podia dir de la sèrie de tutors i consells de família que van esquilar a mon pare.

Els pares van casar-se un 5 de gener de 1943, i un temps més tard van ocupar tota la planta principal de l’edifici. La “abuelita” Mª Cruz m’explicava en sobretaules de cafè, al ignorant i pobre passerell de mi, com ells van ser els primers en ocupar un pis de l’edifici reconstruït; també un dia que va sincerar-se, va confessar-me el gran error de mon pare, error que va deixar-me ben garratibat, que era ni més ni menys que casar-se amb ma mare, enlloc de amb la filla del segon tutor Alejandro Bernaus Lluch.

El “Director de la Transició” recordava perfectament el temps quant ell era un marrec i li obria la porta a mon pare, que amb barret de ala ampla venia a cobrar-los el lloguer. També deia que redactava prou be, quan vaig mostrar-li la carta que a ran de la mort del meu pare l’any 82 ,vaig escriure-li al defensor del Pueblo Joaquín Ruiz-Gimenez y Cortés, per tractar de esbrinar quelcom de les propietats, del que segons el testament reconstruït l’any 1940, conforme al decret del Ministeri de Justícia de 10-11-1938, amb el vist i plau del Jutge de primera instància i instrucció J. Agelet de Saracibar; per cert, sense la relació de propietats que va deixar-nos el meu avi el 16 de maig de 1936, a la notaria Clavera, de les que jo era hereu fideïcomissari, com de la pròpia casa del C/ Carme, la finca del Camp d’esports i la part proporcional de les mines de Mequinensa i Granja d’Escarp, que eren les que no van poder distreure perquè mon pare les coneixia be. En referència al peritatge en boires, hagués anat molt be altra actitud per tal d’aixecar-ne alguna, tot sigui per aquesta “transició sense escarafalls”, en lloc de ficar-se de perfil el 23-F i mesos abans, quan a Lleida és celebraven aquells sopars (a casa de l’Alcalde Siurana) i dinars al Sheyton amb el Gral. Armada i alts representants del socialisme català i espanyol; doncs sabem molt be dels llaços d’amistat i quelcom més, que unien a Siurana i Rosell. I si això fos poc, resulta que amb el Gral. Armada, també l’unia una bona amistat basada en els seus encontres nocturns al passejar els respectius gossos per la falda del Castell, on parlaven suposadament del diví i del humà, tant és així que el va guardonar amb un premi dels anomenats “Quijote”, que Armada ja no va poder recollir per motius obvis. O potser era per tal de no fer escarafalls, que és perpetra el cop d’Estat del 23-F ?.            

Frederic Teixidor i Pallejà       

Frederic Teixidor i Pallejà  DNI : 40 869 594 –C

               C/ Enric Granados, 18 -25008- Lleida