LA GUERRA ÉS UNA ESTAFA

L’any 1935, el general nord-americà SmedleyButler —el militar més condecorat de la història dels Estats Units— va publicar un llibre amb un títol tan contundent com inquietant: War is a Racket (“La guerra és una estafa”). Butler, que havia participat en la majoria de conflictes protagonitzats pels EUA durant les tres primeres dècades del segle XX, denunciava amb rotunditat que la guerra és l’única activitat humana “on els beneficis es compten en diners i les pèrdues, en vides”. Segons Butler, rere els discursos patriòtics i les proclames d’heroïsme, s’hi amaga una realitat molt més prosaica: la guerra és negoci, i un negoci molt lucratiu. “Només un grup selecte sap de què va realment”, afirmava. Un grup reduït  en treu ingents beneficis econòmics, mentre que els costos —sang, dolor i mort— recauen sobre la immensa majoria.“La guerra és un lloc on joves que no es coneixen ni s’odien es maten entre sí per la decisió de vells que es coneixen i s’odien entre ells, però no es maten” (Erich Hartmann, 1922 – 1993, aviador alemany).

Els milionaris de guerra

Butler interpel·lava directament els grans beneficiats dels conflictes: quants d’aquests “milionaris de guerra” han carregat mai un fusell? Quants han dormit en una trinxera infestada de rates, morts de por? Quants han patit la fam, la mutilació o la mort al camp de batalla?

La seva crítica continua avui plenament vigent. Les guerres contemporànies, com les del passat, generen beneficis astronòmics per a les indústries d’armament i els interessos econòmics que les acompanyen. I aquests guanys arriben a cotes inabastables en temps de pau. Per això, si volem una societat que prioritzi la vida, caldria garantir que ningú —ni persones ni empreses— pugui enriquir-se amb la guerra.

Un negoci multimilionari

Les xifres mostren fins a quin punt la guerra és un negoci colossal:

• 2,6 bilions de dòlars: despesa militar mundial estimada el 2024.
• 632.000 milions de dòlars: ingressos de les cent principals empreses d’armament del món segons el SIPRI, l’Institut Internacional d’Estudis per la Pau d’Estocolm. Les empreses nord-americanes concentren el 50% del total d’aquests ingressos.

A Europa també hi ha guanyadors evidents:

• Indra (Espanya) ha vist augmentar el valor de les seves accions un 162%.
• Rheinmetall (Alemanya) ha multiplicat per deu el seu valor des de l’inici de la guerra a Ucraïna.

I el detall que ho resumeix tot: quan es parla de pau, la cotització en borsa baixa; quan hi ha guerra o en sonen els seus tambors, la cotització en borsa puja. La guerra cotitza a l’alça. La pau, a la baixa.

Qui vota quan el cost és la vida?

Hi ha una idea de Butler que incomoda especialment: si els qui van al front són principalment els joves, no haurien ells, exclusivament, de votar en un referèndum si estan disposats a anar-hi, abans que el seu país decideixi iniciar un conflicte armat? Perquè són les seves vides les que es posen en joc.

Aquest debat es reactiva cada vegada que algú torna a proposar el servei militar obligatori, com està passant en alguns països de la Unió Europea. Sovint, els qui ho defensen, ja no estan en edat de combatre i mai s’hi jugaran la pell.

El cost real de la guerra

Mentre uns pocs veuen créixer els seus dividends, la majoria de la població només coneix pèrdues: morts, ferits, destrucció d’habitatges, d’infraestructures, de projectes de vida.
Com sobreviu la gent que ho ha perdut tot? Com bonament pot, arrossegant traumes que sovint ni els anys no poden esborrar del tot.

No hi ha glòria, no hi ha honor en la guerra. Solament hi ha: morts, destrucció, emigració, refugiats, fam i epidèmies, projectes de vida destruïts, dolor, molt dolor.

La vinyeta del dibuixant  Quino ens ho recorda amb la seva cruesa habitual a través de la Mafalda:“Si els covards que decideixen les guerres haguessin d’anar a lluitar-les, viuríem en pau.”

Potser la pregunta que ens hauríem de fer és molt simple:Quan decidim si una guerra és “necessària”, de qui és la vida que posem en joc?

Plataforma Aturem les Guerres  Lleida

Pere Enciso