JUBILACIÓ IL·LUSIONADA

La periodista Herme Cerezo li pregunta a Leopoldo Abadía que té 82 anys: ¿Resulta fàcil mantenir la ment sempre jove? La resposta que dóna el “vell”: “Que un jove tingui il·lusions és molt fàcil, que les tingui un vell és quelcom més difícil.

Per això m’entossudeixo que quan les persones es jubilen, el mateix vespre de la seva jubilació es busquin una altra feina, encara que aquesta feina consisteixi només en anar a un museu, veure el quadre d’un pintor i convertir-se en la persona que més en sàpiga d’aquest artista, per molt dolent que sigui. El perill de la vellesa és tornar-se inútil, morir d’avorriment. Sempre s’ha de fer quelcom, encara que sigui pensar”. La manca d’il·lusió és l’inici del declivi.

Leopoldo Abadía en un sentit fa diana quan afirma que un jubilat s’ha de mantenir il·lusionat. Es refereix en un sentit intel·lectual, mental. Efectivament, és molt important l’activitat mental perquè ajuda a ralentir el procés del deteriorament físic perquè la il·lusió impulsa a viure, a no deixar de ser útil, a no morir d’avorriment.

Una persona il·lusionada és una persona activa, inquieta. No es conforma amb el que té. Busca superar-se. No la trobaràs asseguda en el “banc del si no fos”. Si no fos el reuma. Si no fos el cor. Si no fos aquesta incapacitat. Deixa de banda els “si no fos“ que siguin i té els ulls fixes en la meta escollida. Un “vell” amb ideals no li caldran els tallers per activar i entrenar la ment, de moure’s, perquè la seva il·lusió li manté viva l’activitat mental i manté l’activitat física que eviten, en general, la decrepitud prematura. No es pot evitar el procés degeneratiu que és llei de la vida física.

Però la il·lusió conservada al llarg del procés d’envelliment no li pot robar la dignitat del “vell” ja que la seva vellesa avançada és un referent per les persones que el coneixen personalment i d’aquelles que per algun motiu en tenen referència d’ell. Un “vell” il·lusionat pot despertar la il·lusió a un nou vingut al món dels jubilats que creuen que fora del que han sabut fer durant la seva vida laboral, no tenen res per oferir, ja que s’han convertit en uns inútils. A aquest nou vingut, una espurna li pot despertar la il·lusió per fer quelcom que el mantindrà activa mentalment i físicament al llarg del seu procés d’envelliment.

Una pregunta sorgeix. L’autor d’Eclesiastès, el rei Salomó, esmenta les seves obres fetes i la seva saviesa adquirida amb els anys. Arriba a la conclusió que tot “és vanitat i aflicció d’esperit”. Per arribar a aquesta conclusió ¿ha valgut la pena haver-se mantingut al llarg de la seva vida activat mentalment i físicament? No forçosament ha de ser així. Hi ha un camí millor que transcendeix l’existència terrenal.

L’apòstol Pau escrivint als cristians que hi havia a Corint els diu: “Sabent que aquell que va ressuscitar el Senyor Jesús, ens ressuscitarà també a nosaltres per Jesús” (2 Corintis 4:14). Encara que eren cristians els destinataris de la carta, sempre és bo recordar el fonament de la fe cristiana perquè el diable l’enemic de Déu i del seu poble,
es manté molt actiu sembrant el dubte en el poble de Déu. No caiguem en el mateix error en que van caure Adam i Eva en la seva innocència. El relat de Gènesi es troba en la Bíblia per la nostra instrucció en la veritat de Déu. Aquesta activitat perniciosa també l’exerceix en aquells que encara no són poble de Déu perquè si aconsegueix mantenir a aquestes persones en la creença que no hi ha res més després de la mort, els tindrà acollats per tota l’eternitat futura. Per això és tant important saber i recordar que laresurrecció corporal per la vida eterna està garantida pel fet que Jesús va ser ressuscitat d’entre els morts i que la tomba no va restar buida pel robatori del seu cos pels deixebles, tal com van dir els seus enemics.

“Per tant”, (els ressuscitats amb Crist), “no defallim, sinó al contrari, encara que el nostre home exterior”, (el cos), “es va desgastant, l’interior”, (l’esperit), “es renova de dia en dia”. (La renovació de l’home interior per la força que li infon l’Esperit de Crist dóna força al cos que es va desgastant), “perquè el lleuger pes momentani de la nostra aflicció està un immensament immens pes de glòria per a nosaltres” (v.16).

La presència de l’Esperit de Crist en l’ànima fa “que no mirem les coses que es veuen, sinó les que no es veuen, perquè les que es veuen son temporals, però les que no es veuen són eternes” (v.18). L’Esperit de Crist que habita en l’ànima del jubilat que té fe en Jesús li dóna força per treballar en les coses que no es veuen que són eternes. Buscar sentit en tot allò que es fa no és un encalçar el vent que produeix vanitat i aflicció d’esperit, perquè, com
diu la Bíblia: “Feliços els que moren en el Senyor des d’ara. Sí, diu l’Esperit, que reposen dels seus treballs, ja que les seves obres els acompanyen” (Apocalipsi 14:13).

És il·lusionant ser un jubilat cristià perquè el que fa l’acompanyarà durant tota l’eternitat. La seva vida temporal no haurà estat un fracàs.

Octavi Pereña i Cortina