ESGLÉSIA SANTA. El somni

“He somniat que volava/m’enlairava cap al cel/quan era lluny de la Terra/em transformava en estel/d’allà estant veia els pobles/les places i les ciutats/les muntanyes més agrestes/i els deserts tan desolats/he vist pobles en guerra/he vist tantes coses lletges/els infants plorant de gana/abandonats pels carrers/he vist tantes coses lletges/tanta desgràcia i dolor/que m’he despertat de cop/tot amarat de suor/no m’agraden gens les guerres/vull que tots ens estimem/com ens estima a nosaltres/aquell infant de Betlem/Ell va néixer per salvar-nos/ens ofereix salvació/si acceptem el que Ell ens dóna/el món serà molt millor” -Maria Carmona

El poema és molt emotiu. Pot inclús que ens faci vessar  rius de llàgrimes emocionades. Si no arribem a entendre què significa l’infant nascut a Betlem, les guerres seguiran matant, destruint, empobrint, fent que infants plorin famolencs. Per més que es digui que s’ha de tenir memòria històrica perquè la crueltat el passat no es repeteixi, no aprendrem la lliçó perquè els cors que és on s’engendren les guerres i les injustícies socials seguiran produint els pensaments que ens porten a cometre els crims. 

En dècades passades l’Església Catòlica beneïa les armes que servien per matar i sembrar dolor. Avui, l’Església Ortodoxa Russa es posa al costat de Putin en la seva guerra contra Ucraïna. On l’infant de Betlem no hagi nascut en els cors de les persones no florirà l’amor de  Déu que farà possible que el món sigui molt millor que l’actual.

“D’on venen les guerres i les lluites entre vosaltres?¿No venen d’això, dels vostres plaers que combaten en els vostres membres? Cobegeu, i no teniu, mateu i envegeu, i no podeu aconseguir, lluiteu i feu la guerra, però no teniu, perquè no demaneu, demaneu, i no rebeu, perquè demaneu malament, per malgastar en els vostres plaers” (Jaume 4: 1-3).

En el nom de Déu s’han comés i es segueixen cometen crims horrorosos. En el passat conqueridors cristians van cometre genocidis entre les poblacions indígenes. Recentment, en el nostre país, l’Església Catòlica es v a posar al costat de Franco beneint la rebel·lió contra un govern legítim amb l’excusa de defendre la fe. Les paraules de Jaume ¿no són una denuncia contra un comportament tan poc cristià? La lletra per les anques entra. Espanya, malgrat que es considera un país cristià, de fet és pagà i es pretén cristianitzar els pagans amb la força de la llei i del poder que l’empara.

Jesús va néixer en un món pagà i l’església que va fundar ho va fer en un ambient pagà i va créixer enmig de pagans. Ni Jesús, ni els seus deixebles, ni l’església apostòlica, mai no van plantar cara als governs pagans. El principi evangèlic que ensenya com s’han de comportar amb les autoritats paganes és molt clar. No dóna lloc a la confusió: “Sotmeteu-vos, dons, per causa del Senyor a tota institució humà: sigui al rei com a sobirà, sigui als governadors, com enviats per mitja d’ell per a càstig dels malfactors, i per a lloança dels qui obren bé. Perquè així és la voluntat de Déu: que fent el bé feu callar la ignorància dels homes insensats” (1 Pere 2:13-15). Tingui’s en compte que aquestes paraules no les escriu l’apòstol quan les autoritat es caracteritzaven  “en alabar els qui fan el bé”, ans tot el contrari, perseguien els cristians amb acarnissament. L’Església ha de tenir present com s’ha de comportar  en una societat pagana-cristianitzada: “El regne dels cels és semblant al llevat que una dona va agafar i va amagar en tres mesures de farina, fins que tot va ser fermentat” (Mateu 13: 33).

Jesús poc abans de deixar aquesta Terra per anar-se’n cap al cel no va recomanar als seus deixebles que dictessin lleis que servissin per forçar els pagans a fer-se cristians de forma, no pas de cor, sinó: “Aneu, doncs, i instruïu tots els pobles, batejant-los en el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat, heus aquí jo estic amb vosaltres tots els dies fins la fi del món” (Mateu 28: 19, 20). És responsabilitat de l’Església predicar l’Evangeli sense embrutar-lo amb ensenyances no bíbliques. Ha de deixar de predicar un altre evangeli que no és l’Evangeli de nostre Senyor Jesucrist i deixar d’amenaçar amb el foc infernal ja que només li correspon a Jesús fer-ho. Els escollits que el Pare ha donat al Fill, en escoltar l’Evangeli ja se n’encarrega l’Esperit Sant de donar-los el do de la fe per que creguin. Ocupar el lloc de Déu fa més mal que una pedregada.

L’evangeli de Joan ens narra la història de “la dona  enxampada en adulteri” (Joan 8: 3-11). Els moralistes de l’època agafant-se en la Llei de Moisès volen lapidar-la. A aquells rosegaaltars Jesús els diu: “El qui de vosaltres estigui sense pecat sigui el primer de llençar la pedra contra ella”. En escoltar questes paraules els defensors de la moral “acusats per la seva consciència” van abandonar l’escenari deixant sols Jesús i la dona. Quan no hi va haver orelles que escoltessin Jesús li va dir a la femela. “¿Ningú t’ha condemnat? Ella va dir. Ningú, Senyor. Llavors Jesús li va dir: Ni jo et condemno, vés-te’n i no pequis més”.

Els cristians han d’avorrir el pecat començant pel propi, però han d’estimar el pecador. No han de jutjar perquè si ho fan es posen per sobre de la Llei de Déu i es converteixen en jutges que es posen en el lloc de Jesús que és l’únic que pot jutjar els vius i els morts. En el cas de “la dona  enxampada en adulteri” Jesús ens dóna l’exemple de com tractar els  pecadors. L’apòstol Pau no obliga els oients pagans a fer-se cristians. Ens diu el text que “una dona anomenada Lidia …que adorava Déu, escoltava” (pari atenció el lector) “y el Senyor va obrir el cor d’ella perquè estigués atenta a allò que Pau deia” (Fets 16: 14). “Així és la meva paraula que surt de la meva boca: No torna  a mi buida, sinó que fa allò que desitjo, i acompleix  allò perquè l’he enviat” (Isaïes 55: 11). La salvació és obra de Déu, no dels homes.

Octavi Pereña i Cortina

https://www.globalleida.org/