EN RECORDANÇA DE LA PAQUITA MONTAÑOLA 

“US ESTIMO MOLT, GRÀCIES PER TOT I PERDONEU

  PER LES MOLÈSTIES”

El matí del passat dimecres 10 d’agost a l’Oratori de la Mare de Déu dels Dolors, vam donar comiat a les despulles de la Paquita Montañola, que havia traspassat el 8 d’agost als 90 anys. És un costum ja estès, que al final de la Missa d’exèquies pugi a l’altar un representant de la família per tal d’agrair la companyia i evocar al persona traspassada. A més, alguna altra persona fa el mateix en nom de les entitats amb les quals el difunt havia estat relacionat. En aquesta ocasió em tocà a mi dir unes paraules d’agraïment i de comiat, en nom de l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes. 

La meva intervenció fou però un xic improvisada, degut a que acabava d’arribar a Lleida d’un breu viatge i vaig acudir als Dolors pocs minuts abans d’iniciar-se la cerimònia religiosa i sense haver disposat del temps suficient per poder preparar per escrit allò que havia de dir. Potser per aquesta circumstància, vaig deixar que fos el cor qui parles de la Paquita i no pas el cap, que també, a fi i efecte d’explicar i compartir amb tothom el que ha representat pels pessebristes lleidatans haver gaudit d’una persona tan vital i entranyable com a secretària de la nostra Junta; responsabilitat que la Paquita exercí durant molts anys i amb veritable zel, sota la presidència de l’Àngel León, el nostre president d’honor.

Vaig començar la meva intervenció recordant la visita que la tarda del passat4 d’agost li havia fet a la Clínica del Perpetuo Socorro on havia estat ingressada, degut al seu delicat estat de salut. Tot i això, va acollir-me amb el seu natural somriu, reflex del seu cor i de la seva sensibilitat: “Paquita, com et trobes?”, vaig preguntar-li i la seva resposta fou concloent: “Ja ho pots veure Jordi, fotudeta, però que sigui el que Déu vulgui”. La Paquita era una dona creient i s’havia deixat a les mans del bon Déu.

La nostra conversa prosseguí per altres viaranys, embolcallada en tot moment pel seu encomanadís somriure i amb un bri d’esperança, va demanar-me que si se’n sortia d’aquesta, volia que la portéssim un dia a la capella del Peu del Romeu, encara que fos amb cadira de rodes: “..pel més de setembre, quan no faci tanta calor, porteu-me als peus de Sant Jaume dels Fanalets, fa tant dies que no he estat a la capella i em fa tanta il·lusió d’anar-hi!!!”. Li vaig respondre que: “…no solament t’hi portarem, si no que quan arribis a la capell tocarem la campana en senyal de benvinguda, ara que ja la tenim arreglada”. No ha pogut ser, però moments abans del seu funeral la campaneta del Peu del Romeu va tocar, millor dit, va plorar per ella i als Dolors vam pujar-hi el penó de Sant Jaume que encapçala la nostra Romeria dels Fanalets i el vam col·locar a l’altar. Això sí, amb un llacet negre, en senyal de dol.

Abans d’acomiadar-me i de deixar l’habitació de la clínica, vaig donar-li el diploma del Concurs de Pessebres del passat Nadal que jo havia anat a  recollir al Peu del Romeu. Concurs al qual la Paquita no va apuntar-se, tot i que com sempre n’havia fet un de pessebre i nosaltres en justa correspondència al seu esforç per fer el “seu pessebre”, li havíem preparat un diploma honorífic que ja no va poder recollir i que guardàvem per donar-li. El va rebre emocionada i feliç: “Quin diploma més guapo, Jordi!!!. Dir-los-hi a tots els companys de Junta que moltes gràcies i que m’heu fet molt feliç”.

El 7 d’agost, la Paquita ens va enviar al grup de Whatsapp que compartim  els membres de la junta de l’Agrupació per comunicar-nos entre nosaltres, aquest missatge: “Us estimo molt. Gràcies per tot i perdoneu per les molèsties”.  I el mateix dia del seu enterrament per la tarda, també al mateix grup de whatsapp, vam penjar un vídeo gravat al rebedor de casa seva pocs dies abans de la seva mort, on apareix tota guapa i presumida com ella era, i amb veu ferma i alegre es dirigeix a tots els seus companys de Junta amb aquestes sentides paraules: “Que tal amics. Bueno, avui que hem sento animadeta us envio un besito per a tots. Sapigueu que us estimo i que us recordaré sempre. Adeu!!!!. Besitos!!!”.  I de remat, la seva entranyable rialla, acomiadant-se de tots nosaltres. Uf!!!…..

Aquesta era la nostra Paquita, a la que com vaig dir en les meves darreres paraules davant les seves despulles, no tenim que perdonar-li cap molèstia ni res que se li assembli,  doncs tot ho feia de cor i amb tot el cor. Potser som nosaltres els qui hauríem de demanar-li perdó a ella, si no hem estat a l’alçada i donar-li les gràcies per sempre més.

Que Sant Jaume i l’angelet que l’acompanya amb el seu fanalet encès, et duguin a la llum del teu etern Nadal, com a bona pessebrista que sempre has estat, havent estimat la nostra entitat com ningú ho ha fet mai. I acabo aquesta recordança reproduint les encertades paraules que la companya de junta Neus Pueyo, va posar al grup de whatsapp com a resposta al vídeo de la Paquita: “Una artista, sempre eixerida. Molts besets al Cel per a ella!!!”.