EL MARXANT ISMAEL

“Es declaraven ateus, però en secret adoraven la deessa Fortuna”. Aquesta sentència d’El Roto, és una gran veritat.

Ateus, el que se’n diu ateus, si n’hi ha algun, n`hi ha ben pocs, perquè allí on s’hi agafa el cor hi ha el seu déu. ¿No en són molts els qui les riqueses són els seus déus?

En el relat “La darrera voluntat del jueu”, Pau Guimet, periodista i impressor lleidatà, presenta Ismael que a punt de morir demana sigui enterrat amb una capseta on hi guardava monedes i joies. Com a mostra d’avarícia extrema, el periodista escriu: “Quan, després de temps, havia aconseguit arrodonir mitja fortuna, la seva sofrença era major. Cada  vespre, abans d’anar a dormir, treia de l’amagatall una capseta de fusta, amb decoracions xineses, guardadora del seu preuat tresor, i àvidament comptava les monedes, i contemplava les joies, que igualment apreciava, i sovint, sovint es deia: Constància, Ismael, que aviat posseiràs el tresor més ric que posseeix cap persona humana. I enllepolit amb aquesta il·lusió, el jueu s’ajocava tranquil i a l’endemà tornava a la rutina de sempre…”

L’Ismael no va saber crear una vall entre ell i les seves possessions. Un dia, com li succeeix a tot mortal el va visitar la mort. I, aquella capseta de fusta amb decoracions xineses que guardava el seu preuat tresor, què se’n va fer? A l’eternitat no se la va endur pas. Si algú amb to burleta la hi va posar dons del taüt, els arqueòlegs la trobaran junt amb els ossos de l’Ismael i exposaran monedes i joies en un museu com a mostra d’objectes d’una època. Adorar els diners no és una bona elecció. 

Jesús, amb la saviesa que el caracteritzava, va dir als seus seguidors: “No us feu tresors sobre la terra, on l’arna i el rovell fan malbé, i on els lladres foraden i roben. Sinó feu-vos tresors en el cel, on l’arna i el rovell no fan malbé, i on els lladres no foraden ni roben” (Mateu 6: 19-21).

Els lladres se les pensen totes per apropiar-se dels béns aliens. Per això, les empreses que venen seguretat, aprofitant-se de la por que els lladregots entrin a casa per endur-se els diners i objectes de valor, els protegeixen dels intrusos mal intencionats. Així i tot, la por és dins del cos. ¿I si l’alarma falla i no avisa que un no benvolgut s’introdueix dins de casa per endur-se els seus tresors? Tots els millors sistemes de vigilància tenen un punt feble. Què li ho diguin als joiers TOUS!

El llibre de Proverbis ens parla d’una riquesa més valuosa que l’or i la plata. Es refereix a la saviesa divina, que és tan valuosa, que Jesús la considera una perla única per la seva bellesa i a un tresor amagat en un camp.  

Salomó contrasta el valor de la Saviesa divina amb preuats objectes materials, quan escriu: “Rebeu la meva instrucció, i no pas plata: I coneixement més que no pas l’or refinat, perquè la saviesa és millor que les perles. I totes les coses desitjables no s’hi poden comparar” (Proverbis 8: 10,11). El valor de la saviesa divina que Salomó plasma en llenguatge poètic, Jesús l’expressa en dues paràboles: la del tresor amagat en un camp que el pagès que el llaura troba i el torna a amagar “i va vendre tot el que tenia   i va comprar aquell camp” (Mateu 13: 44). En la del comerciant que busca bones perles,  “quan va trobar una perla de gran valor, se’n va anar de totes les coses que tenia i la va comprar” (Mateu 13: 46). En ambdós casos Jesús enalteix el valor de Déu per sobre els objectes materials més preuats.

Tant Salomó com Jesús presenten un dilema que obliga l’ésser humà a prendre una decisió que determina el seu futur etern. La Saviesa que és un símil de Déu, parla i diu: “I ara fills, escolteu-me: perquè són feliços els qui guarden els meus camins. Escolteu la instrucció i sereu savis, i no la ignoreu. Feliç l’home que m’escolta, vetllant a les meves portes cada dia, i guardant els llindars de les meves entrades. Perquè qui em troba, troba la vida i obté el favor del Senyor, però el qui peca contra mi fa mal a la seva pròpia ànima: tots els qui m’odien, estimen la mort” (Proverbis 8: 32-36).

Jesús és el mitjancer entre Déu i nosaltres. La Saviesa de Proverbis és una semblança de Jesús, la Saviesa encarnada. Qui creu en Jesús rep la vida eterna. Qui ha degustat el bon sabor que hi ha en Jesús ho deixarà tot per tal de posseir el Tresor amagat o comprar la Perla de gran valor. Als qui no creuen en Jesús, heus aquí una conversa que potser es faran seva. Un dels primers deixebles de Jesús va ser Felip, aquest li diu al seu amic Natanael: “Hem trobat aquell de qui va escriure Moisès…Jesús de Natzaret…” L’incrèdul Natanael li diu: “¿De Natzaret pot sortir res de bo?” Felip no intenta raonar amb el seu amic perquè sap que no en trauria res. Es limita a dir-li: “Vine i ho veuràs”. Natanael, després de parlar amb Jesús, li diu: “Rabí, Tu ets el Fill de Déu, Tu ets el Rei d’Israel” (Joan 1: 45-51).

Tot hom que coneix Jesús es converteix en una altra persona. En Jesús hi ha un després meravellós.

Octavi Pereña i Cortina