EDATISME

Xavier Trias de 77 anys es presenta com a  candidat a l’alcaldia de Barcelona i Joe Biden de 81 anys es torna a presentar a la presidència dels Estats Units. Se’ls retreu la seva edat per fer-ho ¿És que les persones “velles” no poden fer tan bé com les joves les responsabilitats que acompanyen els càrrecs públics?

Què és el que converteix un hom en vell, l’edat,  o l’estat emocional del mateix? Hi ha persones que ja són velles als 50 anys. Res   els importa. Si treballen ho fan per obligació, sense il·lusió. Si els és possible fugen de la feina com gat escaldat fuig de l’aigua freda.

Troben mil  i una excusa per eludir-la. Només pensen en els caps de setmana, les vacances i en la jubilació. S’esvaloten si s’allarga l’edat de fer-ho. Quan ja la gaudeixen es passen els dies queixant-se de tot. S’han convertit en vells irresponsables. Hi ha jubilats que segons l’home extern es van desgastant. És llei de vida, però segons l’home interior es renoven dia a dia. Són plens d’il·lusions. Col·laboren en tasques socials. Segueixen ampliant coneixements en temes del seu interès. Així sense defallir fins el dia que l’espelma s’apagui. 

Qui és el vell, la persona que es gasta externament i no es renova internament o la persona de 90 anys que a més de gastar-se externament internament es renova? Una persona de 50 anys pot fer les coses més ràpidament que una de 90. És cert. Però l’experiència que li han donat els anys les fa més pausadament, però amb més saviesa. Comet menys errors. 

En èpoques passades es veneraven els ancians. Els joves buscaven en ells el consell perquè els consideraven pous de ciència. Ara el vent bufa en sentit contrari. S’enalteix la joventut en detriment de l’ancianitat. A la joventut se’ls concedeix totes les gràcies. Inconscients que la jovenesa es passa inexorablement cap a la vellesa de manera artificial. Volen conservar  la bellesa de la joventut amb productes antiaging amb el propòsit de fer desaparèixer les marques externes de la vellesa que van apareixen. Sovint fan servir tècniques més agressives com la cirurgia estètica que no sempre dóna els resultats desitjats. Sovint, la pèrdua dels encants juvenils, si no s’accepta de bon grat, acompanya la rebel·lia pel fet de deixar de ser el que s’era, que corroeix l’ànima. Els anys fan que es perdin les forces de la jovenesa, pèrdua que se la vol compensar amb el consum de begudes energètiques que contenen minerals i vitamines que no es necessiten perquè una alimentació variada els aporta. La publicitat és tan enganyosa que ens mostra imatges de vells saltant i ballant com si fossin cadells. Des del moment en que es neix les etapes de la vida es succeeixen inexorablement: Infància, adolescència, condició d’adult, ancianitat. És impossible fer que el rellotge del temps s’endarrereixi. 

No tots arribem a la vellesa en bones condicions físiques i intel·lectuals. Que els prejudicis no impedeixin que persones de 77 o 81 anys puguin assumir càrrecs en l’administració pública. L’experiència ens ensenya que persones d’entre 40 i 50 anys són nefastes i fan més mal que una pedregada de pedres de la grandària  d’una pilota de golf . “El que fa intel·ligent l’home és l’alè, el buf del Totpoderós. Ni l’edat no garanteix la saviesa ni la vellesa fa entendre el que és just” (Job 32: 8,9). La qüestió no és posar anys a la vida  sinó vida als anys.

En una societat no teocràtica com ho és la nostra no es pot exigir que els seus ciutadans creguin en Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist, però sí que siguin ètics i més si aspiren a aconseguir càrrecs en l’administració pública. L’ètica no és una disciplina que hagi sorgit per generació espontània. Alguna resta del buf de l’Omnipotent s’hi troba en els incrèduls. És per això que l’ètica que han ensenyat els grans filòsofs que ha donat la humanitat cal anar a buscar-los en l’ensenyança divina proclamada des de la creació de l’home. Els  principis ètics que han de regir es troben condensats en els Déu Manaments. Els grans filòsofs no són superhomes són mortals amb tots els defectes. Per això les seves ensenyances han de ser contrastades per les inefables doctrines divines gravades en les pàgines de la Bíblia que és el sedàs que separa el blat de la palla.

“Que tothom se sotmeti a les autoritats superiors. Perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu, i les autoritats que hi ha, han estat establertes per Déu” (Romans 13: 1). Els aspirants a governar, siguin adults o ancians, han de recordar que segons l’home exterior es van desgastant i segons l’home interior s’han d’anar renovant, si és segons Déu, millor que millor. Els Deu Manaments que són el rovell de l’ètica ensenyen que l’autoritat que Déu delega en els homes comença amb els pares. La Llei divina s’ha de respectar en totes les esferes socials. La renovació interior que s’ha de mantenir activa en les persones que aspiren a càrrecs públics s’ha de fer a la llum que irradia la Bíblia.

Els aspirants a governar, siguin joves o vells, s’han de renovar interiorment lo suficient com per veure’s reflectits en les paraules del salmista: “Déu s’alça en l’assembles divina, judica enmig dels jutges. ¿Fins quan judicareu injustament, i afavorireu els malvats? Defenseu el feble i el orfe, feu justícia a l’afligit i al desvalgut, allibereu el feble i el necessitat, deslliureu-los de la mà dels malvats” (Salm 82: 1-4).

Aquest escrit es publica en plena campanya electoral i es pregunta: Quants dels candidats s’està renovant interiorment fins el punt de sentir els sentiments que Déu posa  en la ploma del salmista?

Octavi Pereña i Cortina