CERIMONIAL 

Les religions com més allunyades de Déu es troben es caracteritzen per una litúrgia barroca molt elaborada que ha perdut la frescor d’una relació íntima amb Déu: Edificis majestuosos com si en  ells s’hi pugues encabir Déu infinit que no habita en temples bastits pels homes i, unes pràctiques religioses de masses quan la fe és quelcom personal. L’equivocació d’aquestes religions consisteix en fer creure als fidels que en tenen prou amb la pràctica religiosa externa sense tenir en compte que la vertadera religiositat consisteix en mantenir una íntima relació amb el Pare de nostre Senyor Jesucrist. Jesús és l’únic camí que condueix a Déu: Perquè no ho ha cap altre Nom sota el cel donat als homes en què haguem de ser salvats” (Fets 4: 12). Jesús no ensenya enlloc la conversió de les masses. Sempre es dirigeix als individus que es penedeixin dels seus pecats i creguin en Ell,  ja que la sang que va vessar en la creu del Gòlgota és l’únic detergent que “ens neteja de tot pecat” (1 Joan 1:7).

Què en pensa Déu de les religions de masses que només les interessa que els fidels participin en les elaborades cerimònies sense importar-los-hi quina és la seva relació amb Ell? El profeta Amós contesta aquesta pregunta: “Detesto, menyspreo les vostres festes, i els aplecs solemnes no em complauen. Perquè malgrat que em feu pujar holocaustos i els vostres presents, no m’hi complauré, i no miraré les ofrenes de pau del vostre bestiar engreixat. Aparta de mi el xivarri dels teus cants, que no vull escoltar la melodia de la teva arpa. Que el judici corri com les aigües, i la justícia com un torrent perenne” (Amós 5: 21-24).

El profeta Isaïes rebla el clau quan escriu: “El Senyor diu: Perquè aquest poble s’apropa a mi amb la seva boca i m’honora amb els seus llavis, però el seu cor s’ha allunyat de mi, i el temor que ells m’haurien de tenir l’ensenyen només com un precepte d’homes” (Isaïes 29: 13).

No, el Déu de la Bíblia no es complau amb la religiositat buida de contingut. El salmista ensenya quina és la religiositat que li delecta a Déu. El salm 51 és un poema anomenat penitencial. El rei David, el seu autor, gràcies a la intervenció del profeta Natan reconeix el seu pecat d’adulteri. Com a pecador penedit s’adreça al Senyor amb aquestes paraules: “Contra tu, particularment contra tu he pecat, i he fet el mal als teus ulls, a fi que sigui trobat just quan parlis i pur quan jutgis…Amaga el teu rostre dels meus pecats, i esborra totes les meves iniquitats. Oh Déu, crea en mi un cor net, i renova dins meu un esperit ferm. No em llencis lluny de la teva presència, i no em prenguis el teu Esperit Sant” (vv. 4, 9-11).

El judaisme de l’Antic Testament va ser una religió molt cerimonial: es tenien que seguir unes instruccions molt concretes per aconseguir la purificació cerimonial, que no l’espiritual. David deixa de banda tots els requisits legals per aconseguir el perdó del seu adulteri i se’n va directament a la font del perdó que és Jesús. David per tal d’intentar amagar el seu pecat va fer matar en el camp de batalla el marit  de la dona ultratjada, però el pecat l’oprimia. No el pot amagar als ulls de Déu, com tampoc ho van poder fer Adam i Eva. Confessa: “Deslliura’m el delicte de sang, oh Déu, Déu de la meva salvació, la meva llengua celebrarà la teva justícia” (v. 14). En els nostres dies el papa i la jerarquia catòlica, davant la pederàstia clerical que els denuncia,  s’embolcallen en les seves vestimentes que assenyalen la seva jerarquia, demanen perdó a les víctimes assetjades sexualment i  s’obliden de demanar perdó a Déu a qui han ofès en primer lloc. Per treure importància al pecat comés i per rebaixar la responsabilitat de l’Església, retreuen els pagans que no es queden curts en abusar sexualment a menors. Però la societat va perdent confiança en una Institució que diu als feligresos el que han de fer i fa el que no s’ha de fer.

El  rei David seguint la instrucció que dóna la Bíblia des de Gènesis a Apocalipsi que ensenya que la religió vertadera no consisteix en una religiositat externa buida de contingut, sinó en un naixement espiritual, escriu: “Senyor obre els meus llavis, i la meva boca proclamarà la meva lloança. Perquè un sacrifici no et satisfarà, sinó jo l’oferiria. Cap holocaust no et complau. Els sacrificis acceptables a Déu són un esperit contrit: el cor contrit i humiliat, oh Déu, tu no els menysprees” ((Salm 51: 15-17).

Octavi Pereña i Cortina