Catalunya en Comú Podem insta el Govern a posar en valor l’exhibició de cinema, eina cultural d’equilibri territorial i cohesió social

La diputada Conchi Abellán, responsable de l’àmbit de Cultura, acompanya per en Pere Aumedes -gerent de Circuit Urgellenc-, en Ramon Bochaca -director del festival Galacticat-, i en Jaume Moya -portaveu dels comuns a les Terres de Lleida, l’Alt Pirineu i l’Aran-, han registrat al Parlament una Proposta de Resolució arran de l’informe publicat per l’Acadèmia del Cinema Català. Aquest informe revela un greu desequilibri territorial en el mapa català de sales de cinema ja que, malgrat Catalunya és el quart territori europeu amb l’índex més alt d’assistència a les sales de cinema (2,58 entrades habitant/any, molt per sobre de la mitjana espanyola que és de 2,14) en menys de 20 anys hem passat de 235 cinemes (any 2000) a 137 cinemes (any 2018) al nostre territori.

El 67% de les pantalles que existeixen avui en dia estan radicades a la província de Barcelona, mentre que 9 de cada 10 municipis ja no compten amb oferta cinematogràfica regular. Algunes comarques com l’Alta Ribagorça, el Pla de l’Estany i La Segarra ja no tenen cap cinema actiu i n’hi ha 7 més en situació de risc amb un sol cinema actiu i mono-pantalla, com la Vall d’Aran, les Garrigues, el Pallars Jussà i el Pla d’Urgell. Els tancaments d’espais de llarga tradició com el Casal de Cervera, els Til•lers de Sort, el Ribagorça de Pont de Suert, l’Urgell de Mollerussa o els Lauren de Lleida en són un trist exemple. Alhora, però, altres sales com el París de Solsona, el Foment de Vimbodí o el Flotats de Tornabous sobreviuen gràcies a la militància cultural dels seus gestors.

“L’exhibició de cinema als petits municipis, a més de ser una activitat cultural de gaudi, constitueix una activitat de vertebració social de primer ordre: dóna vitalitat als espais de trobada dels veïns i veïnes, de totes les edats, i constribueix a la dinamització dels espais on es projecta, sovint de titularitat pública”, ha afirmat el portaveu Jaume Moya.

En conseqüència, les iniciatives de col•laboració dels sector públic i privat que estan lluitant eficaçment per frenar aquesta involució cultural han de ser protegides. El Cicle Gaudí, el projecte Zumzeig, la programació de la Federació Catalana de Cineclubs o el circuit de festivals han contribuït a un cert reequilibri territorial que, malgrat quantitativament sobre el total anual d’espectadors suposen un percentatge molt reduït, qualitativament té un valor important en l’accés a una oferta cinematogràfica per part de la població resident fora dels nuclis urbans. També el Circuit Urgellenc, que gestiona la programació de 33 cines i sales municipals a Catalunya, Aragó i Balears, a més de l’experiència de la sala itinerant, que des de 2015 permet portar els moderns projectors a pobles i ciutats on la reconversió digital va obligar a tancar les sales. També el valor pedagògic del cinema és un bon actiu en l’educació d’infants i joves, com demostren experiències com el festival Galacticat a l’Urgell i la Segarra n’és un bon referent.

“Amb aquesta Proposta de Resolució presentada pel grup de Catalunya en Comú Podem, instem el Govern a desenvolupar un pla d’ajudes als ajuntaments dels territoris més vulnerables -en xifres de despoblament- per la creació o rehabilitació d’espais multi-disciplinars habilitats per l’exhibició de cinema i la realització d’activitats vinculades (com festivals, cicles de cinema, exhibicions, fòrum i d’altres), i a desenvolupar també mesures per garantir l’equilibri territorial i l’accessibilitat de la població a les sales de cinema, ja sigui a través de convenis amb exhibidors especialitzats en la itinerància o a través de l’adquisició i manteniment de projectors digitals propis d’alta definició”, ha afirmat la diputada Abellán.

Per últim, s’ha proposat al Govern promoure una llei de mecenatge, amb consensos amb els sectors culturals i empresarials, que reculli mesures eficaces d’ajuda a la distribució i l’exhibició regular del cinema, amb especial atenció als territoris més desafavorits. En aquest sentit, referents com el desenvolupat a França demostren que la participació pública pot fer realitat aquestes demandes del sector cultural.