Benvingut a la vida Arnau

Aquesta ha estat, per sempre més, una de les setmanes més importants de la meva vida. En ella he tingut el privilegi de veure néixer el meu fill i acompanyar en el part a la meva dona, tot i ser per cesària, el que significa que ha estat en un quiròfan i mitjançant una veritable operació quirúrgica.

Potser perquè valoro moltíssim el miracle de la vida, o pel fet que la paternitat m’ha arribat superats els 40 anys, des que vam saber que esperàvem un infant, he volgut formar part del procés en tot allò que m’ha estat possible i he acompanyat la Cristina a totes i cada una de les visites ginecològiques, a les classes de preparació per al part, a les que ens han ensenyat a fer massatges perineals per a reforçar el sol pèlvic, i fins i tot hem compartit alguns vídeos de canals de Youtube on diferents testimonis narraven les seves experiències al respecte, entre altres preparatius diversos.

Així, després de 25 setmanes on tot anava evolucionant segons els estàndards habituals, vam saber que el nostre fill, un infant sa i fort, que anava superant totes les proves i controls rutinaris que acolloneixen la majoria de pares, fins que no els garanteixen la bona salut de l’embrió i el correcte desenvolupament de l’embaràs, venia de natges, i tot i existir moltes opcions que s’acabés donant el tomb, per primera vegada ens van plantejar la possibilitat d’acabar realitzant un part per cesària. Els he de confessar que, fins aleshores, havia sentit parlar de les cesàries com d’una experiència traumàtica, en la qual no podria acompanyar la mare al part, i que provocaria una recuperació més lenta i feixuga, entre altres notables inconvenients.

Finalment, l’Arnau, el nostre fill, ha volgut venir al món literalment de cul, però gràcies a la humanitat del doctor Medrano i del seu equip, i a la professionalitat i comprensió del personal i els responsables de la Clínica del Perpetuo Socorro de Lleida, m’han permès assistir a l’experiència més fascinant de la meva vida, amb el compromís que a la mínima complicació abandonaria el quiròfan. Per tant,  avui els puc escriure el relat més íntim i personal de tots els que havia fet fins ara, en els 20 anys que porto comunicant i explicant històries i pensaments, pel que d’entrada els demano excuses si el troben massa meu, però tenia moltes ganes de compartir amb els meus estimats lectors aquesta experiència tan commovedora.

Una vegada superats els dubtes sobre si tot aniria bé i preparat per començar el debat sobre a qui s’assembla, aquest dijous al migdia vaig poder veure com extreien de la panxeta de la meva estimada el regal més bonic que m’ha donat la vida, i que ha fet saltar pels aires molts plans i prioritats que havia acumulat al llarg dels anys, convertint-nos en el pare i la mare més feliços del planeta.

Per a la nostra memòria eterna queden el seu primer plor, el repàs ràpid per comptar els vint ditets, les dues orelles, braços, mans, cames i peus, i observades les mesures pròpies d’un infant de més de 4 quilograms de pes, l’inevitable escrutini per constatar que tot estigues bé va donar peu a un moment de complicitat i de màxima alegria, que només vam superar quan ens vam adonar de l’increïble que era que estiméssim tan bojament un ésser tan petit, que acaba d’arribar a les nostres vides, sabent que s’hi quedarà per sempre més.

En un pla més individual, també retindré per sempre l’hora que, mentre els professionals mèdics cosien, cuidaven i preparaven la nova i valenta mare, per a afrontar tot el que ens vindrà a partir d’ara, a mi em van donar el meu fill per tenir-hi el primer contacte pell amb pell, olorar-nos, presentar-nos, mirar-nos i estimar-nos, com mai hauria imaginat que era capaç d’estimar.

Finalment, les primeres visites dels familiars i amics a la clínica, amb l’amabilitat i la paciència de tot el personal sanitari del centre, els milers de missatges, trucades i mostres d’afecte del nostre entorn, ens han permès compartir la il·lusió i l’alegria per la benvinguda del nostre fill.

Amb tot, som conscients que ara comença el més difícil, ja que sense cap manual d’instruccions haurem d’educar-lo en els valors de respecte cap a la resta de persones i l’entorn natural que l’envolta, de la força del diàleg i l’educació com a principis fonamentals per anar per la vida, o del dret a la llibertat individual i col·lectiva, a més a més d’explicar-li les injustícies socials, polítiques i culturals que encara hem de corregir, tot i ser l’any 2018. En aquest sentit, haurem de mostrar-li la necessitat d’esforçar-se per a aconseguir fites, coneixements i experiències que realment valguin la pena i, sobretot, de fer-li adonar del privilegi que suposa tenir les necessitats bàsiques cobertes, i uns pares, padrins, tiets i amics que l’estimaran i el cuidaran sempre, passi el que passi a partir d’ara a la seva vida, mentre ens esforcem per tal que creixi feliç i envoltat d’amor.

En definitiva, conscients que el nostre món és un préstec que tenim en dipòsit i custodia per a ell, per sobre de tot haurem de ser capaços de fer-li entendre que, com va escriure Antoine de Saint-Exupéry al llibre El Petit Príncep “només amb el cor s’hi pot veure bé, ja que l’essencial és invisible als ulls”.

Èric López i Ribes  @ericlopeziribes