ANDREU MAS-COLELL: “No tenint una Catalunya productiva, no la tindrem ni verda ni sostenible”

AUTORIA ENTREVISTA: Elisenda Rosanas - Fulls d'Enginyeria

L’economista Andreu Mas-Colell (Barcelona, 1944) no dubta quan se li pregunta si, en el moment actual, cal apostar pel decreixement o pel creixement malgrat que hi posa matisos. Així ho ha exposat recentment en la jornada ‘La Transició Energètica. Creixement o decreixement’ a Enginyers Industrials de Catalunya i ho ha detallat en aquesta entrevista a Fulls d’Enginyeria on es mostra partidari d’impulsar les renovables i planteja allargar la vida de les nuclears més enllà del previst en favor de la descarbonització i, per tant, de la transició energètica. Aposta per la ciència i la tècnica i també per la productivitat i demana una Catalunya verda, inclusiva i productiva i malgrat reconèixer que són peticions difícils de combinar creu que “no tenint una Catalunya productiva, no tindrem una Catalunya verda ni una Catalunya sostenible”.

 

Amb la situació actual de l’energia o de les matèries primeres, s’ha obert un debat: créixer o decréixer. Vostè ho té clar, no?

Com pot suposar li diré que el plantejament no és tan dicotòmic, però si ho plantegem d’aquesta forma dicotòmica, jo estaria a la banda de créixer. Però amb precisions. Primer, sobre la definició de créixer: la discussió no pot ser sobre la trivialitat de si el creixement exponencial de quantitats físiques és possible ad eternum, perquè és evident que no. Això seria una observació molt superficial. No tot el creixement és exponencial, també hi ha creixement lineal, o creixement amb increments com oposat a l’estancament. En segon lloc, que estem parlant de creixement del benestar. Això no és fàcil de mesurar i no entra al PIB. Per tant, jo diria que del gran repte climàtic que tenim no ens en sortirem si no dissenyem trajectòries per a la humanitat que siguin compatibles amb el manteniment del benestar pels que tenen benestar alt i pel creixement del benestar per als que no el tenen. Poden haver-hi situacions de transició, sobretot per als que el tenen alt, però crec que seria totalment irreal pensar que ens en podríem sortir demanant el sacrifici a llarg termini de la humanitat. Dit això, no soc un gran pessimista, crec que els enginyers, els científics, el progrés de la ciència i la tècnica i també els economistes, tots combinats podem dissenyar aquestes trajectòries que, per descomptat, han de comptar amb un augment de la productivitat i amb dedicar molts més recursos dels que dediquem ara a construir capacitats d’energia renovables, etc.

Però quins són els riscos per apostar per decréixer?

El risc és que no ho farem. Estaríem demanant a les generacions que fessin un gran sacrifici, no per als seus fills ni néts, sinó per besnéts. Massa lluny. Jo crec que els moviments negacionistes de les vacunes, per posar una analogia, serien poca cosa comparada amb els moviments d’armilles grogues o d’altres moviments acientífics que ens trobaríem quan demanéssim a la gent que passessin fred a l’hivern o que no poden mai aspirar a nivells de benestar que s’acostin als d’Europa. El repte és particularment agut perquè tot això es dona en un context en que la població continua augmentant. Tot seria més fàcil si la població no augmentés, però com fem que la població no augmenti? La fórmula xinesa no és generalitzable i només ho és per a governs autoritaris, que no és el desitjable. Realment, l’única manera d’enfrontar el repte demogràfic és adaptant-nos-hi i per tant, fent el repte més difícil. I confiar en base empírica que la fórmula per acotar el creixement de la població és el benestar econòmic i l’educació, especialment de la dona. La impressió és que anem cap aquesta direcció però l’Àfrica, encara no. Perquè hi vagi, cal que tingui un benestar econòmic més gran i nivells educatius molt grans.

La via del decreixement, doncs, l’hem de descartar?

La via del decreixement és ben intencionada; no m’oposo, per descomptat, que prediquem la vida austera o que fem difícil consumir molt, en els països desenvolupats… En aquests països tindrem un període de transició amb l’energia cara i amb les seves conseqüències però ho podem encaixar amb l’ambició, a mitjà termini, de recuperar nivells de benestar i d’arribar a una època on l’energia torni a ser barata. L’energia neta, vull dir. Cal aprofitar l’energia que rebem del sol i el problema és que hem descobert amb 200 anys de retard, que l’energia barata, la del carbó, tenia un problema estructural que inicialment no sabíem. El problema del CO2 és que no es nota i és irreversible. Però ja hi ha tècniques de captura que encara són molt cares i limitades. De fet, el mateix vespre després de la meva intervenció, un assistent em va enviar un correu electrònic per explicar-me les tècniques que treballaven en aquesta línia, a la seva start-up. Hi haurem de comptar, amb aquestes tècniques, per arribar a zero emissions.

Així, centrant-nos en energia, és un gran defensor de les renovables?

mascolellEl camí són les renovables, per descomptat. També seria possible que la ciència i la tècnica arribessin un punt que poguéssim augmentar benestar amb menys energia. Si aconseguim els objectius amb estalvi no tinc res a dir, però a mi em sembla que a llarg termini acabarem utilitzant encara més energia. Per tant, no només defenso les renovables sinó que crec que hem de substituir energia bruta per energia neta i segurament obrir la perspectiva d’augmentar fins i tot i fer-ho amb escreix, que l’energia neta superi amb eliminació la bruta. I com que soc economista, dic això condicionat als preus raonables. Per tant, la producció de renovables s’ha d’estimular per fer el pas d’electrificar tot allò electrificable i després, en paral·lel, desenvolupar tot allò desenvolupable per a la producció d’electricitat verda. I la nuclear és renovable, ho sento. A mi no m’agrada la nuclear perquè el problema dels residus és real, però la meva conjectura, podria estar equivocat, és que a mesura que ens acostem a 2050 veurem que no ens en sortirem sense energia nuclear. Seran decisions que s’hauran de prendre aviat, i per tant, imagino que per arribar a zero emissions el 2050 i potser l’energia nuclear pot ser objectiu pel 2100. El món no és fàcil. Arribar a zero emissions el 2050, i sense nuclears el 2100, jo hi signaria en aquests moments.

Hi ha sectors que amb els preus actuals de l’energia auguren una inflació elevadíssima pels propers mesos. Hi està d’acord?

No, aquí haig de ser economista: l’augment del preu de l’energia no és inflació. L’augment del preu de l’energia és un fet normal de la vida. Hem descobert que l’energia és més escassa del que pensàvem. I quan una cosa és més escassa, el preu augmenti; és el que ha de passar. El gran error que cometríem en l’esfera de la política econòmica seria tractar de negar aquest fet augmentant altres preus, salaris o compensacions, ajustant-ho tot per restaurar el poder de compra d’energia. No es pot restaurar. No li doni voltes, el preu de l’energia ha de ser més car. Durant força temps, pagarem més per l’energia. Fins que això passi i torni l’era d’energia barates però netes. Per tant, ens haurem d’estrènyer el cinturó per altres bandes. Ara, és fonamental la política social perquè l’impacte en termes en benestar compensi en els que pot representar. No és el mateix no poder anar a la teva segona residència a la Cerdanya perquè la gasolina és més cara que haver de passar fred i cal tenir-ho en compte amb ajuts públics, però qualsevol projecte de tractar de compensar per la política de preus de l’energia, de mitjana, és autodestructiva.

I creu que s’està fent en la bona direcció?

En la bona direcció sí; en prou intensitat, és millorable.

En alguna de les seves respostes ha apuntat a l’aposta per la ciència, la tècnica i la recerca… Estem sortint de la crisi COVID-19 amb els fons europeus. Creu que s’invertiran on cal?

Europa ens imposa, i fa bé, que el 40% de les despeses del Next Generation sigui amb la Green Transition, Europa és el col·lectiu polític del món més compromès amb la transició energètica. Com a europeus n’hem d’estar orgullosos. Crec que amb els Next Generation i motivats per una crisi de salut, la Comissió Europea va veure la possibilitat de finançar les polítiques per la crisi climàtica i ja m’està bé. Per aquesta banda, no hi ha problema. Ens gastarem molt. Com? Això depèn. El meu biaix és que no ens ho gastem tot en millorar només l’estructura del consum, què vull dir? Que hem d’anar als automòbils elèctrics, doncs necessitem endolls a tot arreu, posem-los perquè així podrem consumir cotxe elèctric. O, què suposa una gran pèrdua d’energia? L’aïllament de les cases? Doncs ens hem de gastar recursos amb aïllament tèrmic i eficiència energètica. Això ho hem de fer però jo esperaria que també ens gastéssim una part dels recursos per la banda de la producció, no només de fer endolls si no desenvolupar millores en els cotxes elèctrics, exportar cotxes elèctrics eficients, d’enginyeries amb innovacions que fan investigació. Algú la farà aquesta investigació i algun en tindrà la propietat. Crec que això és el que fa un país de qualitat.

Per tant, parla de reindustrialitzar?

Sí, una mica. Encara que jo no tinc el ‘km0’ en les principals prioritats, és un element més de la flexibilitat d’ajustos. Si és convenient per assegurar una cadena d’abastament concreta i específica, doncs fem ‘km 0’ però si no és necessària o si les cadenes es poden garantir no veig la virtut. Al final no ho podrem fer tot, als nostres camps no hi cap tot, tenir bosc, màxim d’agricultura, tenir el màxim de panells solars i tot al costat de casa. Haurem de portar electricitat de l’Aragó i cal que Europa tingui un programa d’autosuficiència energètica per assegurar poder de negociació més que per fer-lo efectiu. És a dir, parlant del gas que durant un temps continuarà sent necessari, el poder de negociació amb Rússia o Argèlia, serà més gran si veuen que Europa té un programa potent de generació interna.

Ho comentava per la manca d’abastiment actual que s’ha posat de manifest aquests darrers mesos...

Aquesta manca d’abastiment és transitòria excepte per la banda de l’energia que és més escassa del que pensàvem, és com si s’hagués destruït. El desabastiment és una disrupció causada per la pandèmia de la qual en sortirem amb normalitat, i els preus pugen ara perquè és normal és que les empreses vulguin fer estocatge més gran però amb un dia no es pot produir. Ara, la capacitat productiva del planeta no ha desaparegut. La gent continua sent la mateixa, hi ha demanda reprimida però això se satisfà. De la mateixa manera que he dit que el preu de l’energia serà més alt permanentment, els preus més alts de desabastiment han de ser transitoris. La inflació és el perill més gran, però la baula dèbil per la inflació és que volguéssim negar el cop en el poder de compra, tant en transitori com en permanent.

I en tots aquests aspectes veu que les prioritats estan clares a Catalunya?

Catalunya és un país petit, amb molta població i de gran riquesa natural. Tot Catalunya necessita cirurgia fina i planificació precisa. No podem prendre decisions sense afinar. Per tant, a mi em sembla que tenim les prioritats clares, volem una Catalunya verda, una Catalunya inclusiva però també productiva. I no hem de sacrificar cap de les tres oses. És possible i cal exprimir-se el cap per veure que hem de poder empènyer els tres objectius perquè van junts. No tenint una Catalunya productiva, no tindrem una Catalunya verda ni una Catalunya sostenible. I si aquí em pregunta: està fent al·lusió a l’aeroport? Sí, estic fent una al·lusió al tema de l’aeroport. És una peça clau de la Catalunya productiva i és plenament compatible amb la Catalunya verda i sostenible. Ho dic sobre el mapa precís de l’aeroport.

Per això li preguntava si veu les prioritats clares…

Jo crec que l’exercici retòric que acabo de fer és retòric i com que és retòric i l’he fet perquè soni bé, s’hi apuntaria tothom. Conjuminar les tres agendes no és fàcil i demana decisions polítiques que poden ser dures i que poden afectar en un moment grups o lobbys. Necessitem lideratges ferms i que pensin en el mitjà termini i no només en grup de pressió cal acontentar al moment determinat. Veig que aquests elements hi són. Per exemple, hagués estat molt més fàcil dir que sí a tot el que demanava la CUP i no va ser així perquè algunes afectaven a coses que jo poso a la categoria d’economia productiva, com els jocs olímpics o el Hard Rock. No es va voler fer aquest pas perquè no s’han volgut sacrificar potencials perspectives econòmiques a plantejaments per mi molt primaris sobre com mantenir la Catalunya verda. Ja hi veig elements de lideratge, i endavant amb aquests, que són els que a mitjà termini han d’acabar creant reputació i potser fins i tot vots.

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.


Totlleida t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Eral 10, S.L. (Totlleida) com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Totlleida) dins de la UE. Veure política de privacitat de Siteground. (Https://www.siteground.es/privacidad.htm). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en totlleida@totlleida.cat así com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://totlleida.cat/politica-de-privacitat / , així com consultar la meva política de privacitat.