Creix la lluna. Minva el mes. Només un dia li queda a aquest mes de febrer. Un dia que, cada quatre anys, rep de regal. Any de traspàs, li diuen. I hi ha una dita que diu:”any de traspàs, no et fiïs del que ve detràs!” Ves a saber fins on pot tenir raó però, de fet, totes les dites tenen una raó de ser.
Hem començat l’any d’una manera no gaire habitual. Després de cops, patacades, referèndum, més cops i més patacades, eleccions, judicis, presons … eleccions que res no canvien … i ara, per primera vegada en la història, els dos governs, el Català i l’EspaÑol, s’asseuen a parlar, de Tu a Tu. Què en sortirà? Ningú no ho sap! Però un camí nou i desconegut ha començat a obrir-se davant nostre.
Com els gats, recelosos fins i tot de l’aigua tèbia, dormint amb un ull obert, vigilant fins i tot al company, (quan es tracta de poder polític, ningú és amic al cent per cent), caldrà anar amb molta cura i filar molt prim en tot allò que es digui i faci. Queda molt per endavant.
Demà, una gran festa del catalanisme es preveu a Perpinyà. Molta gent deurà dormir frisosa aquesta nit. El meu cor i el pensament reviuran dies, de fa molts anys, que vaig viure en aquella ciutat de la Catalunya Nord. Em vaig estrenar com a docent al Lycée Arago i mai no ho podré oblidar. Demà no podré ser-hi. Qüestions familiars més importants em retenen aquí, i no em sap pas greu. Hi ha moments a la vida en què l’elecció està molt clara, i aquest de demà n’és un. Ja ho aniré seguint pels mitjans de comunicació i, de ben segur, m’emocionaré com si estigués allá, al Palais des Congrés, al Castillet, al Palais des rois de Majorque … enfí!
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera