Ensenya una espatlla la lluna, caminant cap a la seva plenitud. Reina nocturna del cel, avui ens ha volgut acompanyar també durant el dia. Potser després de tants dies amagada emprovant-se el vestit nou, estava gelosa del sol i de la munió de gent que, durant el xafogós cap de setmana darrer del mes de juny, ha omplert els carrers i places de la ciutat.
Sentint la necessitat de moure les cames i de respirar, si més no, l’aire del carrer, emmascarat he sortit. La primera sensació ha sigut d’una enorme sorpresa i una pregunta ressonava amb força dins del meu cap: no ha passat res aquests darrers tres mesos? He estat adormit i tot ha sigut un malson que ja ha passat? Però … on vaig jo amb aquesta mascareta que no em deixa respirar bé i a gust? Potser és això la nova realitat? No seguir la norma? Llavors … no seria “normalitat”, oi?
Massa preguntes, poc temps per pair-les i gens de ganes de continuar preguntant-me res. El cervell, intel·ligent, ha decidit mirar amunt, cap al cel que es començava a enfosquir i cap a la lluna que guanyava força i llum. Marxa, enlaira’t Joan Ramon! Ja tornaràs a baixar quan la passejada s’acabi.
La vida continua i es mereix ser viscuda. Egoïsme … o autoestima? El riu de la vida segueix el seu curs. La seva aigua alenteix el seu ritme entretenint-se entre meandres però segueix avançant. Encara fresca convida a capbussar-s’hi i recórrer amb la mirada els bells còdols que es deixen arrossegar igual com jo pel fons de la seva llera. Jo també sóc el riu i la llera i l’aigua i la vida. I vull lliscar, i amarar-me d’il·lusions i de somnis i vull agafar embranzida per gaudir de tot plegat.
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera