Som cos i també som ment.

I la teva ment, farta de sentir-se sola al teu costat, se’n va al carrer. Vola fins el migdia i, sota un sol càlid per l’època, et fa recordar com, sol, has sortit de casa i t’has posat a córrer  perquè en tenies ganes. Coneixes molt bé el recorregut que has seguit, el mal estat de l’asfalt, com has d’anar esquivant els clots que ha deixat l’asfalt que ves a saber on l’han portat les rodes que, dia rere dia, se l’han anat enduent cap a enlloc.

I ja no et sents sol perquè, sota el sol, ja no estàs sol. Les orenetes volen baix. En un altre moment, això voldria dir que ha de ploure. Però no és el cas d’avui. En arribar al primer quilòmetre et sents bé i la ment vola fins la meitat del recorregut. Un cotxe que va en direcció contrària a la teva es creua amb tu i creues una salutació amb el conductor. Passen pocs cotxes a aquestes hores.

Enfilant la tornada, ja no saps si corres per anar més de pressa o per arribar a creuar la fictícia línia d’arribada. Ben suat, deixes de córrer perquè recordes el consell que et van donar: “quan acabis de córrer, no t’aturis de cop; camina uns deu minuts més”.

Llavors arribes a casa i penses en dinar. I ara, que ja estàs a casa, penses en el sopar i en que ha estat molt bé alimentar la ment amb un record agradable del dia que ja fina. Si és important alimentar-se, ho és tant o més nodrir la ment amb pensaments positius per posar llum a l’ànima quan arriba l’hora de descansar. Cuidar el cos i la ment és posar força on hi havia cansament, colors on hi havia grisos i ganes d‘escriure en un dia que, de moment, només és futur.