S’acaba el dia vuit del mes vuit, altrament dit, el dia buit més buit, perquè no ha aportat res … o potser sí.
S’acaba el dia D, de desencís i decepció. Feia temps que es veia venir, lo que feia temps que ens temíem que podia passar, ha passat.
Ses senyories, diputats i diputades del Parlament de Catalunya han signat un contracte, amb un bon sou, d’una durada de quatre anys, aquesta vegada és molt probable que sigui així perquè, els de dalt, els que tenen la paella pel mànec, ja es cuidaran prou que sigui així.
De bon matí, davant l’arc de triomf (quin triomf?) havien muntat la paradeta per a que el president Puigdemont fes el discurs de tornada a Catalunya, tal com havia afirmat que faria, diverses vegades, els darrers dies.
Era el lloc ideal per simbolitzar l’inici d’una nova etapa. En acabar el discurs, com el Houdini en els seus millors temps, quan alguns ja el veien emmanillat, ha fet xas! i ha desaparegut. No l’han pogut posar a la gàbia, com volien.
Al Parlament, com fa 93 anys, un altre símbol s’ha actualitzat quan l’altre protagonista del dia ha rememorat allò de la república catalana, dins la federació ibèrica de repúbliques. El federalisme d’un altre president de la Generalitat torna. Quedava per resoldre el tema de la votació per a que el Salvador (sembla ironia però és cert) ens lligui ben lligats a espaÑa.
I en Puigdemont, on era? No se sap, potser ja de tornada cap a Waterloo. Enlloc d‘un vot, un simbòlic aplaudiment ha ressonat a la bancada de Junts.
Només em queda un dubte. Haurem d’esperar (jo i molts més ja no ho veurem) 93 anys més per veure alguna realitat entre tants símbols?
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA