Acabo de llegir lo que ha escrit un amic que és tècnic sanitari. És, literalment, esgarrifós. No és una novel·la. És la realitat. La crua realitat viscuda en primera persona. Sense paraules grandiloqüents, tal qual li han sortit del cor.
Quan ha arribat a casa, després d’un dia que, segur, se li ha fet molt llarg, ha pres una llarga dutxa, s’ha desinfectat de cap a peus i ha abraçat a la seva dona i al fill.
Després d’un dia dur de feina, veient malalts, que ha transportat en l’ambulància, i companys seus de feina, ingressats, malalts, a l’hospital Arnau de Vilanova, explica que no és un simple refredat com han explicat alguns. Que es tracta de quelcom més greu. I, si ho diu, me’l crec. Totalment! El conec bé i sé que diu la veritat. És una més de les seves qualitats com a persona. Diria que és, fins i tot, mesurat en les seves explicacions.
Per això, quan ens Jordi ens diu que fem bondat, que ens quedem a casa, que, sortides al carrer, només les estrictament necessàries, jo li faig cas. Ja ho he fet fins ara, però ara, més, perquè ens hi va la vida. I, quan diu que té por, també me’l crec, perquè jo també en tinc, de por. I tinc por, entre altres coses, perquè em sento indefens i vulnerable davant d’aquest virus, invisible als nostres ulls i letalment efectiu quan s’apodera d’algun de nosaltres.
Actuem! Quedem-nos a casa! Només lluny del risc víric estarem protegits. Només el confinament ens salvarà, a nosaltres i als nostres éssers estimats, família i amics als que, si actuem amb diligència, disciplina i fermesa, podrem tornar a abraçar ben fort, quan aquest malson s’acabi. Bona nit, gent bona !!