Potser perquè sabia que era un matí de diumenge. Potser perquè sabia que tenia pendent una cursa. Potser perquè no em neguitejava gens ni mica, fos quin fos, el resultat final. Potser perquè al cel hi lluïa un sol enlluernador. Potser perquè potser calia deixar, per unes hores, de fer-me preguntes. Havia dormit prou bé i em sentia amb ganes de gaudir del dia que ja feia estona que havia començat.
Caient en la rutina inevitable per posar-me en marxa, sortir del llit, fer la toilette, aparcar el pijama i esmorzar, són aquelles coses que cal fer cada dia. I avui també.
Escoltant la ràdio per posar-me al dia de les darreres notícies, sentir com, portats per l’eufòria, excessiva al meu parer, del caire que està començant a agafar la lluita contra el maleït coronavirus, des del gobierno exalçaven la feina feta per les FFAA, oblidant-se de les treballadores i dels treballadors del món de la salut, els serveis de neteja, la gent dels diversos comerços … quan he sentit que es referien a, d’aquí a poc, relaxar les mesures de confinament, l’alegria del despertar se me n’ha anat en orris.
Quan encara hi ha gent que es mor. Quan encara hi ha contagis. Quan encara hi ha irresponsables que se salten les normes establertes. Cóm es pot parlar de relaxar res? Que ens prenen per imbècils, o què? Fins arribar al zero absolut en morts i contagis no podem abaixar la guàrdia. Si fins avui ho hem fet, alguns, bé, no es pot donar ales als que frisen per saltar-se les normes. Jo m’estimo i li dono molt valor a la meva vida. M’estimo la Llibertat de poder decidir, de poder triar què puc i què no puc fer.
Però també tinc l’obligació de respectar el dret a la vida dels altres. A què treu cap ara, tot just començant una Setmana Santa que només podrem celebrar de portes endins, parlar de la relaxació futura del confinament? Què pretenen des del gobierno del estado espaÑol? Esperonar les actituds pernicioses i, per què no dir-ho, letals, d’alguns cretins eixelebrats? Ja m’han fet posar de mala llet …
Afortunadament, a mitja tarda, el repte de la ConFinaRun, els cinc quilòmetres de cursa sense sortir al carrer, la tasca principal i prioritària d’aquest diumenge, m’ha fet recuperar l’esperit positiu i les ganes de seguir fent les coses ben fetes. Ha anat bé, prou bé, tret del darrer quilòmetre, quan els bessons de la cama dreta han estat a punt de petar. Ara hauré de vigilar les properes hores. I potser els propers dies, tant se me’n dóna! He superat el repte i, ara mateix, descansar no suposarà cap perjudici. Només pot anar bé. I fer el mandrós, de tant en tant, també m’agrada.
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera