Potser, i sols dic potser, la ciutadania no vol apoderar-se, més ben dit, no pot apoderar-se. Han sigut massa anys de polítiques del peix al cove, massa anys de sentir que el millor era deixar-ho a les seves mans i que no calia que ens preocupéssim, i hem caigut en un pou de resignació perdent la confiança en la nostra pròpia força per poder canviar les coses. Hem estat massa temps dormint en un llit de palla on l’única responsabilitat que teníem era fer de xais i seguir al pastor, ens hem despreocupat tant i hem confiat tant cegament amb qui ens conduïa que ja se’ns ha oblidat conduir. Han estat massa anys de falsa democràcia i fa tant temps que no lluitem pel nostre futur que ja no sabem com es fa. Se’ns ha atrofiat la iniciativa i l’esperit crític i sols ens donem per pròpia resposta la resignació. Els nostres padrins ja no hi són i no ens poden explicar com ho varen fer per no sucumbir en la lluita, que perdre l’esperança de combatre és com enterrar-se en vida, que varen poder sobreviure com a persones humanes no accepta’n la realitat, fent un pas endavant, lluitant per canviar les coses dia a dia i no deixant-se conduir per falsos pastors.
No feu això, vigileu on aneu, compte el que diran, us cremareu com continueu així. Sols repartim consells maternals per tot arreu i el que va rebotant dins dels nostres caps, com si fos una pilota de goma en una capsa tancada, és que no és possible canviar les coses, que encara vivim massa bé, que mai havíem tingut tantes comoditats, que hi tenim massa a perdre, que voler prendre la iniciativa no ens convé, que valorem el que ens hi juguem, que sortirem escaldats, que ho han de fer uns altres, que parem, que no és el moment…
No sabem fer un ou en un canut perquè ningú ens ha ensenyat com es fa, no sabem pensar perquè sols estem educats per a obeir i no sabem raonar perquè sempre ho han fet altres en el nostre nom. Estic convençut que som la generació més inútil que ha viscut mai en el món desenvolupat, ens han desactivat com aquell que treu volum al televisor, fa 40 anys que ho fan i trencar aquesta dinàmica cada cop és més difícil. Anem perduts buscant un pastor i ens tremolen les cames sols de pensar que haurem de prendre alguna decisió, no hi estem acostumats, encara diria més, ens espanta fer-ho i ens paralitza pensar que potser serà equivocada, estem tan immersos enmig de la boira espessa que quan algú encén una llum, ràpidament l’apaguem per no haver, simplement, de qüestionar-nos.
Tot i això, cada dia quan vaig adormir em continuo resistint a deixar de creure en les persones i cada matí renovo el meu compromís amb la capacitat de sobreposar-nos a les adversitats, de lluitar a contracorrent i de treballar per un món millor.
Guillem Delclot