I mentre la lluna creix, el dia empetiteix i la setmana s’esvaeix. Passen volant els dies, de vegades, no tant, les hores. És ben curiós tot això. El rellotge marca un ritme. El nostre cos se’n desdiu. De vegades més depressa, altres vegades més lent. Hi ha, potser, algú que ho entengui? Jo, no pas, a fe de Déu!
Quan voldríem que volessin, els minuts ens semblen hores. Mirem i mirem el rellotge, i les agulles no es mouen. Vinga, va!! Correu, correu!! Però elles no volen i es frenen, per al nostre desesper.
En altres moments, punyeta!, amb el cor encès i els ulls, lluents com dues espurnes, voldríem que s’aturés, ell no ens fa cas. Corre, corre! Sens tenir aturador.
És el temps una enganyifa, o el rellotge el qui menteix? Sigui com sigui, la vida, l’hem de viure pas a pas. A pas lent o bé corrent. Agafem aire, respirem, llancem lluny els entrebancs o passem-los pel damunt. Enfonsem-nos en el gaudi, que ens amari i ens deixi ben xops. I vivim, vivim, vivim. Que vida només n’hi ha una.
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera