Al fons del tercer calaix, sota els groguencs papers amuntegats amb el pas dels anys, polsegoses, enfosquides, atrotinades pel desús, reposen les belles paraules. Aquelles que, en altre temps, lluïen resplendents, i sempre amb la cara ben neta, amb els ulls més brillants que el sol, abillades amb vestits de gala. Avui viuen esporuguides. Cada vegada que unes mans tafaneres obren el calaix, s’encongeixen temeroses. Es tapen la boca entre elles. Ni l’alè se’ls escapa. “Corren mals temps per les alegries”, xiuxiuegen receloses.
Recorden amb enyorança com, fa només uns mesos, ballaven i cantaven per carrers i places. S’ajuntaven amb altres mots, procedents de pobles veïns, i feien grans festes tots junts. Foren dies de gran joia, avui callats, que no oblidats, de finals d’aquell estiu.
Una nena avui però, una nena d’ulls molt grans, ben oberts de bat a bat, ha obert aquell calaix. I, sense cap por d’embrutar-se, les ha agafat totes juntes i amb un drap les ha fregat fins deixar-les ben lluentes. Amb veu dolça i eixerida les ha calmat, amb paraules d’esperança, que li brollaven del cor. “He sentit, els ha dit convençuda, que s’acosten temps millors. Que aviat podrem tornar a fer festa.” I elles han somrigut i li han regalat petons.
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera