Quan creus que ja s’acaba, torna a començar. I torna el temps dels monstres que no són morts. «Qui ja ho sap tot, que no vinga a escoltar-me, que no vinga a escoltar-me».
Vivim en una societat de consum. Tu treballes bastant, jo treballe quan puc. Les botigues ben plenes, les butxaques ben buides, les meues, les teues, les seues, és hora de saber qui és qui les té plenes.
Bevíem, a glops, aspres vins de burla, el meu poble i jo. Escoltàvem forts arguments del sabre. Parlem sobre la pau. Parlem sobre la por. Pintem tots els colors del verd, perquè no volem perdre l’esperança.
De nit, a casa, he mirat aquesta terra i, amb la cara al vent, he pensat en la pau, he pensat en la por. Perquè ningú no em contarà els seus somnis, perquè tot és urgent i res no s’acaba. Potser perquè tenim por.
Contra la por, diguem no, perquè venim d’un silenci antic i molt llarg. Venim de les places i dels carrers plens.
De vegades, la pau no és més que por, por de tu, por de mi, por dels homes que no volem la nit. Perquè venim d’un temps que no era el nostre, d’un país que mai no hem fet. Perquè som animals d’esperances i memòria. No hem volgut ser humans d’altra manera.
Unim les mans i, units, cantarem la vida, cantarem la nostra vida, de poble que no vol morir. Lluitarem amb força. Lluitarem amb tota la força. Amb nova pau, comencem a segar el blat madur i, amb ell, les males herbes, com un puny. Quan passa el temps, que lentament s’esmuny …
Bona nit, gent bona !!
Escrit per Joan Ramon Buixadera