“Vola, vola, colometa”! li diu en Quimet a la Natàlia mentre puja les escales d’aquell pis a tocar de la plaça del diamant.
Quant amor hi ha en aquest prec! Qui no ha desitjat, en algun moment, poder volar? Enlairar-se uns quants mentres, no cal pas anar tan amunt com una àliga, només els suficients per desenganxar els peus de terra, surar a l’aire, desendollar-se de la connexió constant amb el sòl per acostar-se al sol.
Sentir la Llibertat en tota la seva plenitud. Poder volar amb un potent batec d’ales i sentir l’aire a la cara, lluny de qualsevol soroll indesitjat. Poder fer l’aleta per damunt del núvol negre de contaminació, que ens aclapara i ens mata lentament, sense que ens em poguem escapar. Cóm ens sentiríem si això fos possible? De ben segur que no voldríem tornar a, atrets per la força de la gravetat, “tocar de peus a terra” …
Recordo amb enyorança les paraules del bisbe de Santiago de Compostela, aquell diumenge del mes de juny quan, després d’haver fet els vuit-cents i escaig quilòmetres de Camí, des de Saint Jean pied de port fins a Santiago, ens va acollir a la Catedral.
Després de la salutació adreçada a tots els que estàvem allí, per uns instants, ens va fer recordar el Jo que havia començat a caminar i el Jo que l’escoltava allà, a la Catedral. Quina diferència! Vaig pensar. I tot seguit va afegir: “quan torneu als vostres llocs d’origen, mantingueu tot lo que heu après …”
Avui, sentint el pas dels anys a les espatlles, no sé si agraeixo o maleeixo aquelles paraules perquè, al cap de pocs dies, en posar els peus al terra de la meva ciutat, retrobar la gent de cada dia, als llocs de cada dia, repetint les mateixes rutines de cada dia, cada dia de cada dia, em vaig adonar que era una tasca inútil viure fora del cada dia de cada dia. O potser no, potser hi ha una possibilitat de fer-ho real. Com el protagonista de la cançó “Castillos en el aire”, que canta Alberto Cortez, és possible construir un castell entre els núvols i viure-hi amb total Llibertat?
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA