De vegades, els teus llavis dibuixen un somriure però els teus ulls delaten la tristor que llangueix molt endins teu. Vols fer el cor fort, però la feblesa et venç.
Busques refugi en un llibre, però no et pots concentrar en les paraules escrites perquè el teu diàleg intern les desdibuixa, fent-les indesxifrables. Les parets de casa et cauen al damunt. Plovisqueja al carrer, sense pensar-t’ho ni un instant i sense paraigües, surts i comences a caminar sense un rumb precís. Et sents millor, t’encanta la pluja i tant et fa lo que pensin els altres. Prest t’adones que hi ha més gent sense paraigües, i esbosses un somriure maliciós. Et preguntes si també és gent a qui li agrada sentir la pluja que els cau a sobre. Potser també se sentien tristos, penses. I tornes a somriure.
Llavors apareix aquella persona que sempre té una forta abraçada per fer, la frase adequada per regalar i aquell paraigües invisible que t’aixopluga de tot possible desànim. És d’aquella mena de gent que, el fet de tenir-la davant, t’enlluerna com el sol més llampant. Al seu costat sempre hi niua el caliu de la veritable amistat, la força que muta la tristor que poguessis tenir, per alegria.
Aquesta gent és més que un sopluig, és un enorme paraigües energètic de vitalitat, de positivitat i alegria. Amb ella al costat, veus la vida com un regal que cal viure a poc a poc, de mica en mica i cor a cor.
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA