L’horitzó pot tenir mil i una maneres de ser observat, pot ser nítid i diàfan però també pot ser fosc i desdibuixat.
Manta vegades, quan el mirem amb els ulls del cor, pot tenir un gust dolç i fresc però també pot ser agre i amarg, pot ser aspre i dur com un roc alhora que pot tenir un tacte tou i suau. El cor ens envia imatges, sensacions, tactes, sabors, sons … tot ens arriba de l’exterior i, com una fletxa, ens fereix o com un ungüent màgic ens cura les ferides. Des de l’horitzó, ens arriba a les entranyes sense passar pel cervell tot allò que ens envolta i ens dóna vida o ens mata lentament. Des de l’horitzó i, quan arriba al cervell, ens estremim aterrits, volent fugir més enllà de l’horitzó o saltem i ballem bojament de felicitat, descontrolats. Res no hi podem fer! De ben poc serveix voler controlar allò que, des de l’horitzó, ens arriba i s’instal·la dins nostre impunement.
Control! Paraula màgica que, ben sovint, sembla existir només al diccionari. Coherència! Quan el cor s’avança al cap i la rauxa venç el seny, estem condemnats a perdre qualsevol batalla que poguem emprendre. Res no hi ha pitjor que actuar sense raonar. Pot semblar que, si pensem, perdem el temps i … cóm n’estem d’equivocats si ens ho creiem! Analitzar, calcular pros i contres, pensar, pensar, pensar … és l’única opció. Haver de recular sí que és una pèrdua de temps i, si només es perd el temps, encara rai!
Mai acabarem una batalla si comprem i venem armament. Mai respirarem aire pur si fomentem i fem créixer la contaminació. Mai tindrem pau mental si vivim accelerats. Mai tindrem pau als carrers si hi permetem i hi normalitzem la violència.
Hem de canviar el mai, mai, mai, per un sempre, sempre, sempre, sempre assossegats, sempre benèvols, sempre companys. Quan a l’horitzó hi niui sempre un raig de llum, una espurna d’il·lusió i un gra d’esperança que pugui créixer i fer-se gran, haurem guanyat la batalla. Som-hi?
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA