Semblava una pel·lícula de ciència ficció. D’aquelles que, de tan tremendistes, es fan difícils d’empassar. La xifra d’infectats, ingressats a les UCIs i morts augmentava exponencialment a cada dia que passava. Ufff, aquests xinesos! Ara, van i aixequen un hospital en quatre dies … allà a la Xina, tot ho fan gros, però també amb molta disciplina. Li posen un nom que provoca somriures maliciosos i algun comentari, aquí, en aquesta espaÑa, donades les actuacions d’aquell rei que el dictador, que en guerra descansi, ens va imposar. “Coronavirus” li diuen.
De sobte, el virus s’estén i, sense trucar, traspassa les portes de casa nostra. Un clatellot ben donat em fa baixar del núvol. No era una pel·lícula! És la realitat! No diré pànic, però sí un profund respecte em fa reaccionar.
Ara sóc jo qui estic posant en risc la meva vida. Jo, la meva família, la gent del meu entorn … sí, Jo, la Meva, el Meu … Tot d’una em torno molt i molt egoista. Les imatges d’aquelles pel·lícules són reals.
Quan surto al carrer, cada vegada més, la gent du mascaretes, guants, o totes dues coses alhora. Diuen que no són eficaces. Potser no, però millor que no res segur que ho són.
Des de la tranquil·litat que dóna estar a casa, lluny del carrer i els virus que s’hi mouen, escoltant la ràdio, un altre crit d’alerta m’altera. Els polítics, tot i fer, més o menys llur feina, se’m fan difícils d’entendre, almenys alguns.
Mentre aquí, a la meva estimada Catalunya, es confina a la gent d’alguns pobles i ciutats de l’Anoia, des de Madrid, el president del gobierno ens diu que, demà, prendrà mesures. Els madrilenys surten en desbandada i s’escampen pel país valencià, Múrcia … com aquell qui se’n va de vacances. Tant li fa, ja ho arreglarem … demà!
Ho trobo pervers, miserable, inconscient, reprovable … cóm es pot permetre aquesta actuació d’un poble en risc de mort?
No és una pel·lícula, no! Recordo un cop més, des de casa estant, mentre miro un paquet de guants de làtex que hi ha sobre la taula, i una mascareta que, ves a saber perquè, guardava des de fa molts anys. Potser encara em farà servei … i se m’escapa un somriure.
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera