Sr. director:
En el darrer article apuntàvem la fragilitat de la llengua valenciana en comparació amb el vigor i maduresa de la llengua catalana a Ses Illes de Mallorca davant de l’agressió també contra la seva parla i l’ensenyament per la població de nissaga catalana en virtut d’un altre Pacte Ultradretà “PP-Vox”, aquesta vegada circumscrit a l’àmbit de l’arxipèlag Balear, el més afí i gairebé anàleg dels territoris catalans a la Mediterrània, autèntica prolongació de la pròpia Catalunya.
Des de poc després de l’ocupació cristiana de Tarragona, en temps de Ramon Berenguer III (†1082-†1131), la platja de Salou es va convertir en port competidor del de Tarragona amb un antiquíssim tràfic mercantil ja que els mercaders i els navegants s’estalviaven els drets i els arbitris feudals que s’havien de pagar al port de l’arxidiòcesi eclesiàstica amb el bisbe metropolità al capdavant.
I és aquí, a la part arredossada (resguardada) de la platja de Salou, sota mateix de la zona dels espadats del Cap, on es va fer l’embarcament de les hosts de Jaume I per a la conquesta de Mallorca, un bon lloc d’acampada a l’espera de vents favorables al viatge de les “coques” i les “carraques” cap a les illes de la Madīnat musulmana (ciutat de “Madïna Mayürqa”). El 5 de setembre de 1230, finalment, amb un estol el gruix del qual salpà de Salou, format per 155 vaixells (“…tota la mar semblava blanca de les veles”) sota comandament del conseller reial “Pere Martell”, pilot experimentat, més uns vuit-cents genets i uns milers d’infants a peu, Jaume I desembarcà al cap de cinc dies a la badia de “Santa Ponça”, al municipi illenc de “Calvià”. La conquesta de l’illa de Mallorca obriria la possibilitat d’establir “un Regne Català dins la Mar”.
La campanya militar per a l’ocupació de l’illa tindria lloc pel setembre de l’any següent, un cop els magnats catalans aportaren les seves pròpies forces per a completar el contingent de tropes cristianes en la “Croada de la Host Reial” de Jaume I d’Aragó, amb l’única excepció de participar la noblesa aragonesa en negar-se les Corts del Regne d’Aragó estricte a finançar la croada reial.
Segons una primera estimació “grosso modo” l’estol català de tropa arribaria a la xifra de 1.500 cavallers i 15.000 peons. De fet, hi hagué 7 magnats que hi aportaren per si sols de l’ordre de 100 cavallers cadascun: Rosselló-Cerdanya, // Bearn-Moncada, // Guillem de Cervelló, // Ferrer de Sant Martí, // i els tres bisbes de Barcelona, Tarragona i Girona.
La cronologia d’aquest mogut mes de setembre va començar amb la sortida el dia 5 de l’estol català dels ports de Salou, Cambrils i Tarragona. Dos dies després arribaren a la Palomera i la Dragonera en superar el desviament de marxa arran d’un temporal marí. Un cop reagrupats entren en combat contra els àrabs a Santa Ponça el dia 10 i dos dies més tard vencen els cristians en la batalla de Portopí i posen setge i assalt sagnant a la Madina o ciutat de Mayürqa el dia 15, fins a conquerir-la després de llarga resistència el darrer dia de Cap d’any en rebre les claus de la ciutat per part d’Abu-Yahya al Rei en Jaume I el 31 de desembre del 1229.
La massacre que seguí a la caiguda de la Madina va instar a la revoltada insurgència sarraïna supervivent en nombre d’uns 16.000 caps, a refugiar-se en els cingles i les coves i balmes de les muntanyes i a fortificar-se als castells d’Alaró, Pollença, Santueri, així com a la Serra de Tramuntana, amagatalls que la tropa cristiana decidí de combatre amb diversos enfrontaments per pacificar l’illa i fer una colla d’esclaus amb els sarraïns capturats per rendició.
Arribats fins aquí, el rei Jaume I va donar per acabada la Croada Cristiana el novembre del 1230, però l’any següent tingué lloc una segona expedició del “Conqueridor” sobre Mallorca, i després de la “rendició” dels refugiats a la Serra de Tramuntana el monarca va optar per tractar-los així: per al cabdill sarraí i altres quatre del seu llinatge, hisenda a Mallorca, cavalls, armes, rocí i mules, // pels sarraïns que s’acollissin al tracte, dret a poblar les terres que s’havia expropiat el rei al seu favor (medietas regis), // i aquells que no volguessin retre’s, restarien a la mercè del rei. Prop de 2.000 sarraïns mayûrquins es negaren a retre’s en aquestes condicions i es van refugiar al castell de Pollença, que fou assetjat i on va morir el cabdill mayurquí Abu-Alí Úmar.
Les conseqüències principals que va provocar la conquesta van suposar un gran canvi per a l’illa, ja que dintre del que cap va afavorir les condicions de vida. En general va augmentar el comerç perquè hi passava una gran ruta marítima de comerç, la qual cosa va proporcionar gran riquesa als mercaders. Per part dels agricultors, després de la pesta negra, van haver-hi millores en les condicions de vida, ja que es van abaratir els costos de la indústria, com per exemple el tèxtil i hi havia demanda de matèries primeres perquè hi havia bones condicions de vida. No obstant, l’Islam va ser totalment anorreat i suprimit ja que la seva religió va ser prohibida i castigada, i destruïdes les mesquites. Per bé que no es va permetre l’opció de fer costat al cristianisme, als sarraïns que havien ajudat en la conquesta se’ls va permetre convertir-se en cristià i els que no i es mostraven desafectes van acabar convertits i venuts com a “esclaus”. El poder del cristianisme imposat” es va manifestar amb la construcció de la “Catedral del Mar” en el lloc de l’antigua gran mezquita.
Els pobladors musulmans no esclavitzats acabarien per fugir cap a l’illa propera de Menorca, o bé anant a l’exili vers a l’Àfrica, mentre que a l’any 1236, quan ja es va donar per acabada la resistència aràbiga, es comença el repoblament amb pagesos i colons de la “Costa Brava” a l’Empordà, en una petita franja litoral estesa entre Blanes i Begur i que, un pèl més al nord, es recupera isoladament (i amb millor salut) a la vila de Cadaqués, localitats totes elles que aporten en el llenguatge català l’inconfusible “article salat”, que deriva del demostratiu llatí IPSE (el llatí no tenia articles), essent el català” la única llengua romànica que el manté com una peculiaritat que es caracteritza per la utilització dels “es” i “sa”, com ens ho recorden una bona colla de topònims del territori (Es Forallons, // Ses Oliveres, // S’Arenella, // Sa Conca). Havent desaparegut el “salat” de l’escriptura a partir del segle XIII, però no pas de la llengua oral, els repobladors continentals d’aquesta mateixa centúria el van trasplantar a les “Illes Balears”, on s’hi ha mantingut fins ara com a arcaisme gràcies a la localització closa i tancada pròpia del caràcter isolat de qualsevol illa. (Nota: l’article literari habitual “el”, “la”, usat a manta en el llenguatge deriva de l’altra demostratiu llatí ILLE).
Al segle xiii mateix ja es commemora a Mallorca el 31 de desembre la Festa de la Conquesta, al segle xiv anomenada Festa de l’Estendard. Al voltant d’aquesta festa, “Jaume el Conqueridor” esdevé el principal mite de la història de Mallorca.
Actualment, gràcies als 34 vots de l‘aliança entre “PP-Vox”, el nou president del Parlament Balear ha estat l’advocat i economista “Gabriel Le Senne” (Vox), el qual esdevindrà la segona màxima autoritat de les “Illes Balears” després de la presidenta “Margalida Prohens (µ1982)”, diputada del PP. Exclusivament emprant la llengua “castellana” per donar-se a conèixer, “Le Senne” ha fet el seu primer discurs en que es defineix com a “negacionista” de la vacunació contra la Covid, el canvi climàtic i la violència masclista, carregant contra l’eutanàsia i l’avortament, mostrant-se molt crític amb els drets del col·lectiu LGTIB, els migrants, el nacionalisme i, per acabar-ho d’adobar, la rematada de l’ofensiva contra la “llengua catalana”. Tot acabant la dissertació amb un: “Vivan las Islas Baleares i visca Espanya”. Queda clar la que se’ns espera dintre de res, oi? Autoritarisme a dojo altre cop.
Santiago Suñol i Molina