Vivim temps en què les notícies semblen tenyir-se de gris. Cada dia ens despertem amb titulars que parlen de conflictes, tensions polítiques, guerres, crisis humanitàries i desigualtats que es multipliquen.
De vegades sembla que tot el món s’ha tornat un llenç cobert d’ombres. Vivim una època en què predominen els extrems, o hi ets a favor o en contra, o ets d’una banda o de l’altra. Tot sembla dividir-nos, com si el món només pogués entendre’s en blanc i negre.
Els mitjans, les xarxes socials i fins i tot les converses quotidianes estan impregnats de preocupació, de cansament, de desànim. I enmig de tot això, correm el risc d’oblidar que la vida, malgrat tot, continua ple de color. El color està en els detalls que moltes vegades passem per alt, en un clarejar que pinta de foc el cel, a les flors que resisteixen a la vora d’un camí, al riure dels nens que juguen en una plaça, a la mirada còmplice de qui ens tendeix una mà, etc., etc.
Potser el desafiament és reconciliar-nos amb la diversitat, acceptar que no tots veiem els mateixos tons i que això no ens converteix en enemics, sinó en complements. Perquè, al final, es tracta de viure en comunitat, d’entendre que el color de l’altre no esborra el nostre, sinó que l’enriqueix.
Si cadascú aportés el seu color, el de l’empatia, el del respecte, el del compromís, el de l’alegria, el quadre de la nostra convivència seria molt més harmoniós. No deixem que els grisos ens guanyin. Fem de l’optimisme, de l’amabilitat i del respecte els colors amb què pintem el nostre present i el nostre futur.
La vida és plena de color. Només cal aixecar la vista, mirar al nostre voltant i atrevir-se a veure-la amb els ulls ben oberts. I per acabar faré esment de aquella frase bonica de Kandinski (gran pintor de l’art rus). «La vida és plena de color; cada to és una emoció que l’ànima pinta en silenci».
PERE SERRET BESA