SENYOR DIRECTOR
Dir la veritat mai no ha estat un exercici còmode. La veritat incòmoda, descol·loca i, moltes vegades, fereix. Però precisament per això cal.
Vivim temps en què es prefereix el consol de la mentida amable o del silenci còmplice abans que fer front a una realitat que exigeix responsabilitat, autocrítica i, sobretot, valentia.
La veritat fa mal perquè trenca relats construïts per tranquil·litzar-nos, perquè desmunta interessos i perquè ens obliga a mirar-nos al mirall sense filtres. Fa mal quan qüestiona decisions polítiques, quan posa en evidència injustícies socials o quan revela errors col·lectius que preferiríem enterrar sota titulars fugaços. Tot i això, esquivar-la no la fa desaparèixer; només ajorna el mal i el multiplica. En una societat madura, la veritat no hauria de percebre’s com una amenaça, sinó com una eina de millora. Callar el fet incòmode no protegeix la convivència, la debilita. La democràcia se’n ressent quan es castiga qui parla clar i es premia qui maquilla els fets.
En l’àmbit local, com en el global, la transparència continua sent una assignatura pendent. Acceptar que la veritat fa mal és el primer pas per entendre que també guareix. Només des del reconeixement honest dels problemes és possible avançar. L’alternativa és continuar vivint en una ficció confortable, però estèril. I acabaré dient com advertia el filòsof alemany Friedrich Nietzsche: “Les conviccions són enemigues de la veritat més perillosa que les mentides”. Potser per això, dir la veritat continua sent avui un acte profundament incòmode… i profundament necessari.
PERE SERRET BESA