Diuen que dos no es barallen si un no vol i és cert. Poden no barallar-se i anar callant perquè cal mantenir una bona imatge de cara a la galeria.
Al cap del temps, a base de silencis i d’aguantar l’aire als pulmons, quan surt, la ventada huracanada ho arrasa tot, fotent un pet com una gla i deixant rere seu un problema encara més gros que el que hi havia al principi i amb aquells dos ximples abocats a una batalla virulenta de la que se’n beneficiarà un tercer sense haver fet res més que mirar com s’estomacaven els altres dos.
La meua mare em va recordar diverses vegades que el seu pare, el padrí Tonet, com li déiem nosaltres, va comprar un cavall per treballar al camp. El primer dia, en entrar a la quadra, va ensopegar; un cop va ser suficient per a que aprengués perquè li havia passat i no li va tornar a passar mai més. Nosaltres, els humans, som tan savis que ensopeguem i ensopeguem i ensopeguem … i no aprenem.
Com aquells dos que, a base de fotre’s els plats pel cap i no dialogar de manera constructiva, ho acaben perdent tot i llavors, plora que ploraràs.
He llegit algun cop que no es pot no comunicar i també és cert, com també ho és que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure, perquè els altres sí que hi veuen, des de la barrera que és des d’on tot es veu més clar. Quan no ens comuniquem i acabem com el rosari de l’aurora, després sempre apareix el saberut que diu: “això es veia a venir”.
Només em queda un petit consol, la història sempre es repeteix i espero i desitjo que, com ja va passar amb aquell trist tripartit, aquell que creia que guanyava la partida, va estar un bon temps travessant el desert, tot i que sembla no haver après res. Tan fàcil com seria comunicar-se amb qui diu que vol lo mateix pel mateix país. Ho és realment, fàcil?
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA