Quan el cel es va enfosquint, el cos i la ment reprenen llur batalla diària.
Ell vol jeure al sofà i ella, aparentment, li fa cas i s’asseu al seu costat. Mentre ella es treu les sabates i els mitjons; ell se la mira i l’imita, després segueix la camisa que deixa pas a la samarreta, les malles curtes, els mitjons que ja van marcats amb la “r” i la “l”, right i left, com diuen els anglesos i, per acabar, els keds, com en diem a Lleida. Amb la primera fase superada, el cos es dóna per vençut i es disposa a fer els estiraments preceptius per acabar de deixar clar que ja no hi ha marxa enrere.
Ja no tenim el cos per una banda i la ment per l’altra, ja hi ha una persona que sap què li convé i, a més a més, té moltíssimes ganes de fer-ho. Les primeres passes, els primers minuts són un escalfament de la musculatura, acompanyat d‘un refredament de la ment, que està més que escalfada després de tot el dia, i que, discretament, obre una petita porta a l’altura del clatell i per on aniran sortint i caient a terra les tensions, els neguits, les preocupacions … per deixar pas a la tranquil·litat, la pau interior, la claredat i una llum que atreu les respostes i foragita les preguntes que s’agombolaven al cervell.
La samarreta suada i un ample somriure als llavis fan innecessària la pregunta de cóm ha anat; la cara de satisfacció ho diu tot i tot és bo. Ben sovint, la mandra repetirà la seva cançoneta i la satisfacció, com sempre i com a recompensa, venceran la batalla. L’esport pot arribar, molts ho hem dit en alguna ocasió, a provocar una addicció, és cert, com també és cert que, deixant la competició a part, ens ajuda a mantenir una bona salut tant mental com física., cos i ment avançant en la mateixa direcció i amb el mateix objectiu són imbatibles, oi?
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA