A Europa diuen … a Europa pensen … a Europa fan … a Europa tenen … a Europa volen … a Europa decideixen …
I mentrestant, a Espanya … ah, però no som Europa? No som europeus? Som … què som? La “reserva de Occidente”? “Differents”? “EspaÑoles mucho espaÑoles?
Tenim tan arrelats aquells rancis, polsegosos, carpetovetònics costums dialèctics d’aquella educació franquista que, fins i tot després de quaranta-cinc anys de la mort del dictador, encara veiem Europa lluny, més enllà dels Pirineus. Encara confiem en Europa quan, dirigits i controlats des de Madrid, vénen a estomacar-nos perquè volem votar. I pensem: Europa els parará els peus. Encara confiem en Europa per a que alliberi els nostres presos polítics. I fa tant de temps que dura això … Però no n’aprenem! Ni de les patacades que ens hem fotut hem sigut capaços d’aprendre’n. Encara n’hi ha que creuen en una taula de diàleg.
Ara estem patint els estralls de la COVID. Tenim uns governants sotmesos als interessos del capital. Prenen decisions arbitràries segons el lloc on s’han d’aplicar. Cometen errors que costen vides humanes. Rectifiquen una mica. Però passen tot just quatre dies i tornen a equivocar-se … o no? Van dir que farien cribratges intensius a tot arreu. Per on van començar? Per l’AMB evidentment. Ara hi ha rebrots a les terres de l’Ebre i, què fa el Dept de Salut, amb la seva consellera Alba Vergés al capdavant? “Plantejar-se si hi faran cribratges i controls!” No s’ho havien plantejat això,ja?
I ja no parlem de Lleida! La deplorable i nefasta actuació político-sanitària trigarà a ser oblidada a la Terra Ferma. Els terribles efectes d’un confinament aplicat a destemps han fet, fan i faran molt de mal.
L’economia espaÑola va a la deriva, abocada al desastre. Què fa, però, el gobierno? Va a Europa a demanar diners. Li’n deixen. I quan arriba aquí, se’ls guarda o els ofereix a les CCAA en forma de crèdits. Demana als ajuntaments que li deixin els estalvis argumentant que els els tornarà en forma de crèdits. Es pot ser més mesquí?
La paciència europea també ha de tenir un límit, vaja, dic jo. I potser, quan aquesta paciència se li acabi, s’adonaran, a Europa, que almenys econòmicament, una Catalunya independent, seria més viable que lligada a espaÑa. Potser, llavors sí, serem finalment i afortunadament, Europa. Hi arribarem a temps per veure-ho?
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA