Etiquetes.

Ens passem la vida jutjant, qualificant, criticant tot i tothom però, ep! que no ens ho facin a nosaltres perquè nos-altres som lliures de fer allò que ens vingui de gust. Només faltaria! Oblidem que nosaltres formem part dels altres quan algú fa exactament lo mateix que fem. Ho volem tot ben classificat per tenir clar on i amb qui volem estar.

Un cop decidim a quin grup pertanyem, no en tenim prou, volem més i, llavors, la segona part de l’operació és criticar les altres opcions tot fent ostentació de la nostra elecció que, evidentment (per a nosaltres) és la millor.

No he entès mai el per què d’alguns “dies de”, quan els que formen part d’aquell col·lectiu surten al carrer a fer-ho saber a tothom. No ho puc entendre perquè, quan l’opció contrària a la nostra es manifesta, titllem la manifestació de provocació. Potser no els hem provocat nosaltres primers? Qui decideix qui té dret i qui no? Qui decideix què es pot defensar i què no?

Què diríem si, un dia qualsevol, la gent que té Lamborghinis, Maseratis, Ferraris … sortís al carrer i en fes ostentació? És poc probable que passi això, és cert. Les persones que s’estimen, sigui del mateix sexe o no, cal que en facin ostentació al carrer? Hi ha molta gent que s’estima molt i s’ho fan saber sense proclamar-ho als quatre vents, oi?

Si volem exigir respecte, comencem per respectar la diversitat sense que sigui necessari etiquetar-ho tot o portar tothom el mateix uniforme. Fàcil, oi?