Quasi plena la lluna al cel, diu adéu al divendres i obre la porta al cap de setmana. Enfront del tèrbol panorama polític, farcit de baralles fratricides entre aquells que teòricament haurien d’anar de bracet, la placidesa amb què ha transcorregut la setmana deixa un gust més aviat dolç.
Dos rius paral·lels flueixen davant meu, oferint dos aspectes totalment contraposats l’un a l’altre.
Per una banda, el meu riu, per on navego jo amb les meves circumstàncies, com deia aquell, deixa córrer les seves aigües amb placidesa, mandrós però sense aturar-se, acarona amb suavitat els còdols que jeuen al fons de la llera. En algun moment, sobtadament, agafa embranzida i accelera el seu ritme. Després, arriben els meandres i torna a alentir el seu ritme, tot fent el badoc, observant el bell paisatge que l’acompanya des de la riba.
I al seu costat, unes aigües braves, accelerades, escumoses, es llencen amb fúria, riu avall, arrossegant tot allò que arrepleguen al seu pas. En algun moment, un brutal penya-segat que fa feredat, accelera encara més el seu ritme i, en arribar a baix de tot, esclata amb força xocant contra el fons, cada vegada més profund, a causa dels forts impactes de les enfurismades aigües. Cada gota d’aquest riu, inconscient, s’estavella contra les altres per mirar d’arribar, la primera, al mar. Pobra gota! No sap que el mar és la fi. Allà, tot s’acaba, i la salabror de la immensitat de l’oceà li roba tota la personalitat, acumulada al llarg del seu recorregut, quedant difuminat i desdibuixat.
Al meu riu, encalmat, la dolçor i puresa de les seves aigües fresques, la placidesa del seu recorregut, encomanen ganes de desitjar que el viatge sigui llarg …
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera