El veterà cineasta americà Francis Ford Coppola ha entrat en la secció oficial amb ‘Megalopolis’, un projecte personal, escrit per ell mateix, i que li ha comportat molts esforços i diners aquests últims anys per dur-lo a terme. El cineasta nord-americà, pare de la nissaga ‘El Padrino’ dels anys 70 Coppola ha obtingut el mèrit de guanyar la Palma d’Or de Canes amb ‘Apocalypse Now’ (1979) després d’aconseguir el Gran Premi de Canes per ’La conversación’ (1974). Aquesta nova proposta de Coppola és una temerària i lliure faula futurista que repensa un futur utòpic en un gènere inusual en ell com és de la ciència ficció. Una agosarada fantasia que evoca per moments un clàssic poc conegut del gener d’anticipació com és ‘La vida futura/Things to Come’ (1934, ), adaptació d’una història de l’escriptor de literatura especulativa britànica H. G. Wells, passada pel ta. El protagonista principal és César Catilina (Adam Driver), arquitecte urbà que redissenya una ciutat de Nova York esdevinguda ara una Nova Roma. César, talent carismàtic i megalòman de la ciutat, qui té el poder d’aturar el temps, ha perdut la dona de qui encara està enamorat mentre surt amb una ambiciosa amant Wow Platinum (Aubrey Plaza).
D’altra banda, Julia Cicero (Nathalie Emmanuel), filla de l’alcalde de Nova Roma, Franklyn Cicero (Giancarlo Esposito), enemic declarat de César, s’ha enamorat de César Catilina, el qual té un majordom, Fundi Romaine (Lawrence Fishburne), que actua una mica com a narrador en alguns moments. Altres personatges d’aquesta fira de les vanitats que és Nova Roma son l’excèntric conspirador Clodio Pulcher (Shia Labeouf), fill d’un dels poderosos de la ciutat, Hamilton Crassus (Jon Voight), que al final es compromet amb la trepa amant de César, Wow Platinum. El repartiment es completa amb actors com Jason Schwartzman, Dustin Hoffman, Kathryn Hunter o Talia Share. ‘Megalopolis’ gaudeix d’una bonica empremta fantàstica i una atractiva textura cromàtica. Aquesta simpàtica i grotesca sàtira del poder i l’ambició es mereix tot el respecte i no puc entendre de cap de les maneres el menyspreu del qual ha estat objecte.
Andrea Arnold incorpora un inèdit aire de conte al seu cinema
La secció oficial ha comptat amb una repetidora del festival, la britànica Andrea Arnold, que ha presentat una història original pròpia ‘Bird’. Arnold va competir en Secció Oficial amb ‘Honey’ (2016) guanyat el tercer premi del Jurat de Canes després de ‘Fish Tank’ (2009) i del seu llargmetratge de debut ‘Red Road’ (2006). La realitzadora britànica ha estat responsable també d’episodis de sèries televisives com ‘I Love Dick’ o la segona temporada de ‘Big Little Lies’. I darrerament havia participat a Canes amb un documental sobre el maltracte animal a les granges angleses, ‘Cow’ (2021), fora de competició, una inquietud animalista que ara recol·loca enmig de la ficció de ‘Bird’.‘ Arnold ens explica la història d’una nena de 12 anys, Bailey (Nykiya Adams), que va a viure amb el seu germà Hunter (Jason Buda) i el seu pare Bug (Barry Keoghan), separat de la seva dona. Bug no té gaire temps per a ells i la Bailey coneix un noi solitari que li fa companyia, anomenat Bird (Franz Rogowski). Per un altre costat, Bailey haurà de passar dies també a casa de la seva mare, ara ajuntat amb un home maltractador i violent, enmig d’un ambient hostil i desagradable.
Retrobem el segell habitual de la directora anglesa posant el focus en personatges marginals amb un tractament cinematogràfic enèrgic i directe, tot i que en aquesta ocasió s’ha centrat en una protagonista adolescent que creix de cop en un format conegut com el coming of age. Tenim la sensació però de veure una història previsible i apamada, emparentada més que mai amb el cinema social de Ken Loach, amb els defectes associats. En aquesta ocasió, Arnold introdueix un ingredient fantàstic associat al personatge de Bird, complementat amb presència de gavines, corbs i altre bestiari, elements que donen un bonic i reparador aire de faula al conjunt. Però es detecten algunes concessions fàcils com els numerets musicals i vocals de Barry Keoghan, algunes estridències com l’esclat de violència del padrastre o uns crèdits finals on persones anònimes entonen una cançó emblemàtica de la pel·lícula combinant-ho amb aparicions d’animalons.
Rithy Panh retorna un cop més al terror de Pol Pot
A Cannes Première, secció fora de competició, hem gaudit del retorn a la ficció de Rithy Panh amb ‘Rendez-vous avec Pol Pot’, una pel·lícula coescrita per ell mateix i Pierre Erwan Guillaume i Elizabeth Becker. Aquesta història està protagonitzada per Irène Jacob, Grégoire Colin i Cyril Gueï que donen vida a tres periodistes francesos que el 1978 han estat entrevistats pel règim i pretenen entrevistar Pol Pot just quan ha acabat el genocidi comés pels Khmers Vermells en l’anomenada Kamputxea Democràtia. En el moment del reportatge, ple de prohibicions i censures, encara es desconeix la magnitud de la matança de dos milions de cambodjans considerats traïdors o contrarevolucionaris. De de la simpatia inicial envers el règim revolucionària comunista, els tres periodistes comencen a veure i patir la farsa que s’amaga sota la propaganda feta de murals, quadres, estàtues i declaracions buides.
Constatar que el film no és una simple pel·lícula de ficció ja que el director de la magistral ‘La imatge perduda’ (2013) torna a emprar les seves figuretes amb llargues escenes de cinema d’animació per relatar l’acció dramàtica així com insisteix de nou en la la selecció d’imatges d’arxiu i documentals incrustades enmig de ‘Rendez-vous avec Pol Pot’. D’altra banda, en la secció paral·lela Un Certain Regard ha causat molt bona impressió la pel·lícula americana ‘The Damned’ de l’italià Roberto Minervini sobre la guerra civil americana. Una pel·lícula bèl·lica sense èpica ni heroisme ni dramatisme on preval l’abstracció i el buidatge del gènere a través d’un lirisme i una poètica humanista i civil. En aquesta guerra, els soldats només son homes en el llunyà Oest americà, en terra de ningú, la petjada del quals és només la de deixar uns cossos abandonats en una praderia o en un bosc habitat només per llops.