LES FAMÍLIES DE LES PERSONES PRESES I EXILIADES VOLEN NO PATIR.

Escrit per Alba Reñé

Paraules adreçades al públic assistent a la cantada dels dilluns a la plaça Paeria (17/12/2018)

Bona nit. Em dic Alba Reñé. Fa dies que volia adreçar-vos unes paraules: procuro venir tots els dilluns que puc a cantar amb tots vosaltres. I us vull donar les GRÀCIES.

Gràcies perquè aquí amb vosaltres em sento acompanyada, sento que formo part d’un col·lectiu i em doneu força. Durant aquest últim any he passat per moltes emocions: il·lusió, tristesa, ràbia, odi de vegades, i fins i tot por. Com tots els que som aquí.

Hi ha gent que diu que cantant no solucionarem res. I potser té raó: les nostres cançons no ens han portat la Independència i no ens han retornat els presos ni els exiliats. Però les cançons ens donen força i donen escalf a tots aquells i aquelles que no poden ser aquí perquè estan empresonats, empresonades o a l’exili.

Els tenim a totes i tots molt presents, i ens entristeix i ens emprenya aquesta situació. Doncs imagineu-vos com estan les seves famílies i amics. Us vull demanar que també hi pensem.

A la meva família coneixem què significa tenir familiars empresonats i exiliats: la família del meu pare, empresonada després de la guerra, per rojos. El tiet Isidro, exiliat després de la guerra per fugir d’una mort segura. I els meus germans Josep Maria i Rafel, exiliats per fugir de la tortura i de la presó, als anys 70. Ens pensàvem que serien els últims, però no.

Quan els meus germans van viure clandestinament jo era petita i ho vaig viure com una aventura i ells eren uns herois per a mi. Ara bé, en podeu estar ben segurs: les famílies, per molt orgulloses que estiguin del Quim, dels Jordis, de l’Oriol, del Raül, de la Carme, de la Dolors i del Josep, no volen herois i heroïnes, no volen exemples de dignitat ni molt menys màrtirs de cap causa. Volen tenir-los al seu costat i abraçar-los, poder dinar i sopar amb ells, poder parlar-hi sense límits. Volen no patir. Volen tenir-los a casa.

També hem de cantar per a ells i elles. I us demano, si és possible, una cançó dedicada a les famílies.

 

(*) Alba Reñé és professora de català i arts escèniques a Secundària .lI agrada molt el teatre, la lectura i passejar.

 

 

 
Comments (0)
Add Comment