CARTA ALS REIS MAGS 2019

  Majestats: malgrat la meva edat, vull continuar creient en vosaltres , no tant per innocència sinó per necessitat. I em preguntareu, necessitat per a què? Simplement perquè tenim seriosos problemes i estic veient  que som incapaços de solucionar-los. Confio plenament que al final ens ajudareu. Si que es veritat, que moltes d’aquestes dificultats, ja les havia plantejat en altres ocasions, però encara es hora, que pugui veure, algun resultat positiu; però si em coneixeu una mica, sabeu que no em rendeixo ni em desanimo  fàcilment, i a més , soc molt constant i perseverant.

Entre els nombrosos problemes que tenim, em centraré en alguns d’ells:

Estic molt preocupat pel tema territorial de Catalunya i per aquest motiu, us demano ajuda de forma insistent , per a que torni la convivència a aquest país. Una convivència basada en els valors d’acceptació de la discrepància, d’entendre les raons de l’altre o valorar els èxits aliens. Enyoro la cohesió social que sempre hem tingut .Enyoro la Catalunya del seny sobre la rauxa i les emocions. Enyoro aquella Catalunya del diàleg, de la diversitat, de la tolerància i de l’enteniment; de la integració i de la solidaritat; Sento nostàlgia, per la Catalunya oberta, dialogant, conciliadora, de pacte, moderada, plural social i políticament, de consens, però  sobre tot de respecte. Enyoro aquell país en el qual, els polítics buscaven solucions i no problemes. Una Catalunya en la que sempre s’ha raonat i debatut amb respecte a la discrepància i a les opinions contràries. Enyoro una Catalunya, en la que sempre s’han respectat a les persones, a la legalitat, als seus símbols i a les seves institucions. Sempre he viscut en una Catalunya empàtica: amb capacitat de posar-nos en la pell de l’altre, pressuposant part de raó. Una Catalunya sense trinxeres ni radicalismes, sense extremismes, dogmatismes ni insults, desqualificacions o acusacions. Sabem perfectament que no guanyarà ningú en autoritat moral, ni tindrà més raó per fer de  la desqualificació i de l’insult, una eina ordinària del seu combat. Mai he entès que una persona per defensar la seva opinió , hagi d’atacar la dels altres, la majoria de les vegades, sense arguments. He comprovat al llarg de la meva vida, que no té més raó el que més crida. Les paraules poden fer mal i a més no s’obliden fàcilment. Sabem que la desqualificació no es senyal de respecte a les persones, i a més a més, sempre pretén expulsar, totes aquelles opinions que no siguin coincidents . Enyoro un país , com fa uns anys, sense populismes i demagògia. Sempre he viscut en aquella Catalunya , en la qual els polítics sabien que el tacte, la discreció i la diplomàcia, són més importants que la retòrica, la rauxa i la irreflexió ,tot i sabent ,que aquestes situacions , no ajuden en absolut, a resoldre els problemes pendents. Enyoro un país,  en el qual, les banderes unien i no eren una eina de confrontació i desunió; un país en el qual, la gent vivia de front i al costat però mai d’esquena com en l’actualitat. Enyoro aquella Catalunya , en la qual ,els polítics parlaven amb respecte amb els seus adversaris. He pogut comprovar, amb molt dolor, que en els últims anys, m’han canviat la meva estimada Catalunya de sempre. La desconec. Estic confós i descol·locat. Aquesta no es la Catalunya, en la qual sempre l’he viscut amb orgull. A on queden aquelles virtuts intrínseques que sempre ens han donat al poble català? Però, malgrat tot, em nego rotundament a culpabilitzar de forma exclusiva als polítics. No, la culpa i la responsabilitat , es de tots nosaltres, de tota la societat. No em sabut reaccionar degudament. Estic preocupat, angoixat i irritat. Per què, Majestats, no ens ajudeu a tornar a la Catalunya d’abans?

Majestats ajudeu-nos a que la gent  estigui més contenta, satisfeta, feliç i rigui més. Riure és bonic i saludable. Riure significa la capacitat que tenim de connectar amb els altres i acceptar la vida. Riure es connectar amb la societat i amb el món en el que es viu. Riure es una expressió vital, més en enllà de riure com a instrument de burla. Riure es senyal de llibertat.

Majestats: ajudeu-nos a que les dones puguin fer esport i  córrer sense por i no córrer per por. Laura, a l’igual que altres dones,  són el viu exemple de persones assassinades per ser dones i per fer una activitat esportiva. Les dones han guanyat el dret a la igualtat  i a viure en un espai de llibertat, de plaer i de poder anar pel carrer, sense por a fer esport .Però sembla que els fonaments de la societat patriarcal no han canviat; la violència contra les dones segueix estan en el mateix lloc de sempre. Per trencar aquesta xacra, l’educació  és molt important. Aquesta societat té que fer un gran esforç ,per lluitar contra la violència de gènere. S’ha d’eliminar el masclisme en la família i en l’escola. Avui dia es inacceptable que les dones deixen de fer coses per por. Però les dones no volen ser valentes, volen ser lliures.

Majestats: Tots sabem que la llibertat de premsa es la columna vertebral de la democràcia. L’existència dels mitjans de comunicació es fonamental en un país democràtic, perquè expressen lliure i responsablement la seva informació. També els ciutadans tenen el dret a disposar  d’una informació lliure i veraç. Però els joves viuen aliens a la premsa escrita. Poques vegades llegeixen periòdics. Estan en mans de les xarxes socials i en moltes ocasions, per desgràcia, aquestes xarxes socials, en lloc d’informar, desinformen amb falses noticies (Fake News) i  que el 90% de la gent en general i concretament els joves en particular, se les creuen a cegues. Aquests joves mal informats i a vegades manipulats, seran en un temps el nostre futur i els nostres governants.

Estimats reis, ajudeu-nos a que els  joves desenvolupin el sentit crític i no empassar-se qualsevol notícia o informació  que els arribi , sense cap reflexió i autocrítica. Que sàpiguen contrastar-la.

No vull cansar-vos, però també tenim altres  problemes: els centenars de milers de nens que treballen com adults en condicions infrahumanes, en tots els racons del planeta. Desitjo que tinguin les mateixes igualtats d’oportunitats que tenen tots els nens occidentals . Que mai se’ls tanquin les portes dels seus somnis per arribar a ser el que la seva capacitat els permeti, desitjant  que tinguin accés a una educació garantida.

Finalment ,un darrer desig pels que pitjor ho passen, les persones sense sostre i les persones excloses socialment( per drogoaddicció, presó, violència de gènere, abusos familiars, discapacitat física o psíquica, malaltia degenerativa, o pobresa).Són moltes les circumstàncies que empenyen a moltes persones a ser excloses  socialment , la qual cosa impedeix un treball digne i la possibilitat de començar una nova vida. Una persona exclosa, té l’autoestima destrossada i el treball li torna la confiança. Esperó la vostra ajuda Majestats.

Pau, felicitat , tolerància, respecte i convivència per a tots  en el 2019.

Jose Luis Solans Pueyo. Doctor en Dret. Professor de l’Escola Universitària de Relacions Laborals de Lleida.